dijous, 23 de desembre de 2010

Avui toca recordar...





Recordo que quan era petita, em tocava anar a casa de tothom a recollir els reis, iaios, tietes, etc.. a cada casa era un món diferent, les meves tietes (a elles els hi hauria de dedicar molts escrits, i és que són la pera), muntaven l'arbre de nadal diferent a cap altre arbre que hagués vist, i estem parlant de fa unes dècades, quan encara no es feien aquest coi d'arbres psicodèlics que a vegades no saps si és un arbre o un bunyol guarnit... doncs elles en compraven un de gegant, li penjaven cistelletes amb mores de gominola (si si aquelles que eren vermelles o negres amb boletes), capsetes de Juanola, bolets, i tot tipus de cosetes que feien que més que mirar flipéssis i et posessis com el Quico... de fons es sentia a la meva àvia (qui la coneixeu poseu-hi entonació) que cridava tot posant la mà a l'orella com si fos un trompetí: tarariiiiiiii tarariiiiii em sembla que els reis ja han passat!!!

A part posaven el pessebre..., mentida!!!!! el pessebre ja era posat tot l'any, l'únic que feien era pujar una porteta de ferro que tenien, en una "xemeneia o el que fos allò" i ja el tenien parat i apunt, això si, era vivent, ja que t´hi podies trobar aranyetes, teranyinetes, talladits, formiguetes i tot tipus d'animals, que a vegades eren més grans que les ovelles de ceràmica, i és que durant tot l'any que romania tancat, la família insectívora procreava i de tant en tant anaven a algun enterrament..., vaja el cicle de la vida... Una de les meves tietes l´únic que feia era moure el caganer, i llavors l'havíem de trobar, i entre tanta fauna i flora... era realment complicat...

Encara recordo quan a casa dels meus iaios, un any, els reis. havien passat prèviament per Andorra, i em varen portar un rellotge Casio digital, també em varen portar un pegamento Imedio...però encara és hora que no ho he entès... El postre de nadal sempre eren préssecs en almívar...

A casa no fèiem gaire res, el que recordo és fer les campanades amb olives farcides, i apretar els polvorons fins que deien prou!!!quins temps...

P.D.: fent aquest escrit, he recordat coses que no tenia ni idea que el meu cervell encara retenia... la mare al costat del tió-tarima, portava faldilles on s'amagava tot, el pare al costat i ma germana esperant com jo al resultat de les bastonades...

dimecres, 15 de desembre de 2010

No dir


Ostres, mai heu pensat que si algú pogués sentir el que penseu fliparia? si tinguéssim llicència total per dir i fer el que ens donés la gana seria brutal.... Hola buenas, sóc l'Anna i tinc llicència per matar verbalment a tots els de la sala!!!


Hi ha persones que es creuen amb dret a dir el que els hi passa pel cap, sense filtres del cervell a la boca, senti bé o malament, en un segon!!


A vegades he tingut converses mentals silencioses tenint la persona davant, és com a mínim gratificant poder dir coses sense que et sentin, rotllo Ally McBeal, quan estampava a la penya, o els tirava directament a un abocador, i aquí no ha passat res, però tu més ampla que un vuit.


A vegades he tingut la sensació de no saber si realment ho he dit en veu alta... i és que ho pensava amb tanta intensitat...



Suposo que si vols conservar algú al teu voltant el millor és optar per callar i seguir imaginant com els hi dius el que et ve de gust.


Recordo una anècdota de família que ens convida a reflexionar sobre el tema...


Venia algú a dinar a casa, tots estaven ensinistrats per la mare i cap de família, ningú podia dir ni mu de la senyora nàpia del convidat, pel què explicaven, tenia el nas grandiós, era un nas que venia al dinar amb un senyor enganxat al darrera, però els fills i pare tenien estrictes ordres de no fer cap comentari ni ullada al monument animat en qüestió. Doncs va transcórrer el dinar, tots es varen comportar exemplarment, i quan varen arribar als postres, la mare va treure un braç de gitano (això de braç de gitano s'hauria d'estudiar amb detall, d'on ve??? un altre dia en reflexionarem) de xocolata de la cuina, en va oferir a tots, i quan se´l varen acabar, es va girar al convidat i li va preguntar: que voldria una mica més de nas?


dimecres, 24 de novembre de 2010

Tonteries meves del dia a dia

Ara porto uns dies que somio molt, molt i molt intens... començo a estar preocupada... i és que ja he matat a no sé quanta gent, i a sobre són coneguts!! vaja, no és que els hagi matat, però he somiat que es morien, per enfermetat, un tret, etc... l´altre dia vaig somiar que descobria un tio que anava carregat d´explossius enmig de Roma i per més que vaig cridar perquè el detinguéssin, només em sortien sons afònics, no tenia veu... i resulta que mentre dormia vaig estar fent el mateix... Això em podria passar amb somnis més romàntics, no? cada dia somiaria amb un ... vaja, al que anava, no pot ser que em passi això, no descanso, i l´endemà vaig feta pols..
Intentaré la tècnica aquella, que no sé qui em va explicar... quan vas a dormir, has de visualitzar el que vols somiar, i si ho fas bé, ho acabes somiant!! Ara hauré d´inventar alguna cosa ben distreta per poder somiar... alguna idea??

Canviant de tema, estic totalment enganxada a la lectura, torno a ser la bèstia menja llibres que era!!! també he recuperat estones de conduir amb música que m´agrada, fa que em senti molt bé, suposo que tot anirà agafant la forma que tenia, potser fins i tot... em torni a riure tant com abans, i no gràcies als dibuixos del Pocoyo o d´en Mic i les monades de la nineta!!! m´agrada passar-m´ho bé amb ella, però vull recuperar una mica de mi, diuen que era divertida i ocurrent...

divendres, 1 d’octubre de 2010

PELS QUE ELS AGRADA CUINAR


Per si no el coneixieu, a la dreta d'aquesta pàgina (blog: el nostremoment.com), hi ha un lloc on posa EL NOSTRE FORO, allà hi trobareu uns quants subforos per temes, COMPARTIM RECEPTES I TRUQUIS, és allà on hi penjo les receptes que vaig fent amb les seves respectives fotos!!!

Espero que us agradi!!!

dissabte, 31 de juliol de 2010

Com et trobes avui?


Sempre he dit, que no som conscients de què ens trobem bé, fins que deixem de estar-ho, és ben cert, queixar-nos en sabem tots, hi ha qui més hi ha que menys, els homes per norma general en són uns experts, encara recordo una anècdota molt bona que algú molt especial per mi em va explicar, perquè us feu una idea, era una dona molt de la broma, un humor negre o "anglès" brutal!!, doncs bé... un dia estava ella a la cuina preparant el dinar, quan se li va acostar el marit, i ella se'l va mirar i li va dir: "veig que fas mala cara, que et trobes bé?", ell li va dir: "si...", no gaire segur del què deia. Ella va seguir dient, però es que de veritat que fas una cara tota groga, saps el color dels ciris...? un blanc grisós sospitós, saps?, segur que et trobes bé? el marit tot amoïnat, es recolza al marc de la porta de la cuina i tot tocant-se el cap, diu: "doncs ara que ho dius... no em trobo gens bé, vols dir que no tinc alguna cosa...? Ella finalment va esclatar a riure i li va dir; "mira que ets aprensiu... però que no veus que t´he pres el pèl???"


Doncs amb això us vull dir, que realment qui no té un all té una ceba, i qui no se la conrea!!!

Hem d'intentar valorar cada dia, i saber veure quan ens trobem bé i dir-ho en veu alta!!! OSTRES AVUI QUÈ BÉ QUE EM TROBO!!!

dijous, 29 de juliol de 2010

Perquè fa riure?


Sempre s'ha dit que els recursos, caca-pedo-pis, fan riure, i és cert, a qui no li fa gràcia un acudit escatològic, una situació compromesa al wàter... encara recordo quan em vaig passar anys i panys sense poder explicar un acudit, i és que quan em decidia a explicar-lo, em començava a riure i ja no podia parar, i mira que era tonto l'acudit...vinga va... que l'explico... van dos en un ascensor i se sent el soroll d'un pet, en això que un li pregunta a l'altre, que s'ha tirat un pet? i li respon i vostè? No!! doncs llavors perquè coi pregunta??


Mai us ha passat que us dona per riure en un lloc que en teoria no es pot? jo en semblo una experta, tanatoris, consulta del metge, en mig d'una discussió aferrissada...


Un cop a l'autobús vaig començar a riure de tonteries que em passaven pel cap, i de tant de riure, el noi que tenia assegut al davant va esclatar a riure també...


També hi ha paraules que em fan tanta gràcia que no puc ni dir, tova n'és una, però es que de quantes maneres es pot arribar a dir merda? us animo a què en feu una llista, la meva ha sortit llarguíssima...



dijous, 24 de juny de 2010

Fet verídic

Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.
El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.
Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).
I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...
Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...
Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.
Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.
I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.
Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.

dimecres, 2 de juny de 2010

Carta al futur





Deuria tenir 12 anys quan vaig començar a escriure el meu diari personal, cada dia m´hi posava una estona, tenia moltes coses a dir, dels sentiments, de les sensacions, del què m'havien dit, del què havia escoltat... vaig anar agafant l'hàbit, i encara que amb els pas dels anys no hi vaig escriure cada dia, si que ho feia com a "teràpia", dir les coses encara que fos per escrit, em reconfortava molt. No enganyo si dic que potser fins els 20 anys llargs hi vaig anar anotant cosetes...

Doncs bé, un dia no fa pas gaire, em va donar la bullida de rellegir toooooooot el diari, i quina va ser la meva sorpresa...


Resulta que quan tenia uns 14 anys, em vaig escriure una nota a mi, a mi de quant en tingués uns 30... em feia una reflexió.


Era una cosa així:
Mira, ja sé que ara pesaràs: "no recordo haver fet això", però si, si que ho hem fet, i precisament perquè ens coneixem per més que passin els anys ho he fet.

Ara tinc 14 anys, estic en plena crisi adolescent, tinc el cap ple de coses, els sentiments em ballen per dins i canvio de parer cada 30 segons. Si t'ho explico és perquè vegis que sóc conscient de la meva realitat, i em facis cas quan et digui el que t'he de dir:
Sóc de pensament lliure, temperamental "pa lo bueno y lo malo", impulsiva i sempre sempre dic el que penso i sento, ara et demano, no vull que canviem, he vist a la gent quan es fa gran, es tornen grisos (t'ho juro), seran les preocupacions, la monotonia o no sé què... però et suplico no et tornis així, recorda que som nenes, nenes de bon cor, infantils i imaginatives, desenfadades i patidores, un problema ens afecta i li donem la volta fins que l'enllestim!! Per un sentiment movem muntanyes!!!

Mira, no sé si aquesta nota caurà en l'oblid, però per petita que sigui l´esperança que ho tornis a llegir, ha valgut la pena.

Ets jo encara?escoltes música dels 70's sense que t'importi què pensen de tu?ho sento ho havia de preguntar...

I si segueixes pensant igual que jo, escriuràs una altre nota per quan en tinguis 50 o 60!


En resposta a mi em diré: la vida et fa canviar, madurar i "enllestir" els problemes no tant dràsticament, però per consol meu, he de dir que no he canviat tant, segueixo essent impulsiva, temperamental, sentimental i això si... una mica més seria, i és veritat, el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions. Recordo el sentiment "nena" que dius, és un sentiment preciós.
M'encanta la música dels 70, i ara també la dels 80 i un xic la dels 90... encara sóc tu...

divendres, 28 de maig de 2010

Coses que em fan sentir viva




Evidentment me'n deixo moltes, però en un rampell...




l'olor de la terra mullada


un petó inesperat


desfer-se la cua del cabell després de dur-la tot el dia, i que encara desprenguis olor de xampú


treure't les sabates després de tot el dia i estirar els dits dels peus


l'olor de la gespa recent tallada


una abraçada del teu fill


l'emoció de les últimes pàgines d'un llibre on es resolt la trama


la cançó adequada en el moment que ho necessites


veure com les gotes de pluja dibuixen el seu camí en una finestra


el silenci en soledat


contemplar un paisatge i percebre la immensitat de la vida


el dolor que ens fa sentir vius


mirar-te al mirall i pensar que aquell dia t'has aixecat amb la cara bonica


una feina ben feta


aprofitar una pel.lícula qualsevol, per deixar anar llàgrimes contingudes de fa temps i donar-li la culpa a l'argument


somiar




dimecres, 26 de maig de 2010

Un correu electrònic que m'ha agradat

VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...
He après que ningú no és perfecte... fins que t'enamores. He après que lavida es dura.... però jo ho sóc més! He après que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. He après que quan sembres rancúnia i amargura... la felicitat se'n va a un altre lloc. He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules... perquè demà potser me les hauré d'empassar. He après que un somriure és un mètode econòmic... per millorar el teu aspecte. He après que no puc escollir com em sento... però ! sempre hi puc feralguna cosa... He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta... et té enganxat a la vida. He après que tots volen viure al cim de la muntanya... però tota la felicitat esdevé mentre hi puges. He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta. He après que és millor donar consells només en dues circunstàncies... quan són demanats i quan en depèn la vida. He après que com menys temps malgasto... més coses faig.
-- salud i peles

dissabte, 1 de maig de 2010

Disculpin les molèsties


M'han fugit les idees, no és que en tingués gaires, o que fossin gaire brillants... però m'agrada escriure, i no sé què em passa. Creieu que si em copejo el cap sonarà eco? Potser és que tinc una fuga? Potser estic en crisi com és ara el que toca? Com diria el meu estimat Albert Pla: sóc un badall que camina.
Espero recuperar el temps, les ganes i les idees!!! Fins llavors, intentaré fer el que pugui.

Sèries


Recordeu sèries mítiques?? Vacaciones en el Mar, aquell capità Stubin amb els mitjons fins sota genoll, els rotlles de paper del vàter que tiraven al principi de l'episodi quan salpava el vaixell..., i Superhèroe Americano?? quin tio més desastre... i Hi ha que neixen estrellats, aquell paio podia posar nerviós amb més tranquil del cementiri... O les sèries familiars; Gent del Barri, Veïns o La Senyora King i l'espantaocells. El gènere ficció era el que ara em sembla més "cutre", "V"; s'arrencaven la pell de la cara i quedaven com a llangardaixos, eeeexxxx, McGuibber i els seus invents, La dona biònica, El Equipo A que tenia uns arguments fatals i uns diàlegs penosos...El coche fantástico... encara recordo com un nen de la meva classe, un dia quan la professora el renyava, va posar-se el rellotge vora la boca i va dir: Kit ven a buscar-me, tengo problemas...quina ocurrència!!!Quina noia no es va enamorar de Kirc Cameron amb els problemas crecen??? ohhhhI l'Alf??? encara recordo que venia del planeta Melmac i que es cruspia gats... Aló aló, i el seu fantàstic humor, recordo amb carinyo la iaia, que la despertaven cada cop que venia la infiltrada de la resistència i deia "escolteu bé, això només ho diré una vegada..."I els culebrots?? el primer que em vaig empassar rotllo heavy, va ser Inés Duarte Secretaria, d'allà vaig començar un greu camí cap a Topacio, Cristal i tot tipus de series nefastes... us recordeu de la sintonia d'alguna d'elles?? estava interpretada per Julio Iglesias...Per sèries mítiques.... Dallas, Dinastia, La casa de la pradera... ostres quins temps aquells... I quan em vaig fer una senyoreta, feien Sensación de Vivir 90210, ualaaaaaa amb en Luke Perry, i les històries per no dormir que els hi passaven als protagosnistes... va seguir Melrose place, on hi va haver un moment que ja no quedaven personatges que no s'haguessin embolicat entre ells... Avui he de reconèixer que segueixo mirant Se ha escrito un Crimen, la Fletxer és la pera!!!I les reposicions del Coche fantástico i del Equipo A.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Cançons que ens acompanyen...(primera part)


Ara feia temps que no deia ni piu... però l'Olga m'ha donat unes idees molt bones!!!Les cançons...


romàntiques, rockeres, poperes, antigues, modernes, maquineres... seran del tipus que siguin, però sempre ens han acompanyat... naixem i no sé qui punyetes va inventar que la clàssica fa dormir a tot bitxo vivent, som petitons i el Joan petit quan balla ens persegueix fins que aprenem a no fer-nos pipi a sobre... i mira que la Lluna i la pruna... doncs us podeu creure, que fa poc la vaig buscar a www.goear.com i han fet una new version, rotllo fandanguera i amb la lletra diferent, de tota la vida era la lluna la pruna ... i son pare la crida i sa mare no vol, doncs ara resulta que és la lluna la pruna i un sol mariner i sa mare també, ein??? i què pinta un sol mariner aquí??? bé, coses de la modernitat...que si la Lluna no podia estar només amb la Pruna perquè sortirien de l´armari i son pare cridant seria maltractament d´infants, i ara que es porta el rotllo trios, doncs vinga que en som pocs, vine sol mariner...i abans que la mare no volia... ara s´ha tornat moderna i ara sa mare també...(http://www.goear.com/listen/a65ef0e/la-lluna,-la-pruna-núria-lozano)
Hi ha música que jo crec que no passa de moda, és la música romanticona, en els meus temps era Eros Ramazotti, Glenn Medeiros, Sergio Dalma, difícil resistir-se... i és que aquestes són un clàssic..era sentir l´Eros i patapam!!!Les adolescents sempre tant sentimentals, associar cançons a cada noi... i al final no pots posar ni la ràdio perquè et dona un xungo... o cançons que dedicaries a gent... crec recordar els Mojinos en tenen alguna força adient pels jefes...mi jefe és una cabr... un hij... molt educativa, vaja...
Jo encara recordo cançons de la meva vida, la sintonia de Dinastia, recordo aquelles campanes escolars. Change de world, la primera peli amb el meu primer xicot, ohhhh, cançó arrambadora la Lambada!!! osti qui no ha fet el meneito amb la lambada???
Com amb tot, amb la música també hi ha d'haver coses fatals... qui no ha ballat en una boda el Paquito el chocolatero? corbata al coll i descamisat perdut... quina fila... sort de l'amnèsia que produeix l'alcohol...
Fins a la mort, sempre ens acompanya alguna cançó, Ave María, Paraules d'Amor i perquè no... la Comparsita (ttm iaio).

dissabte, 9 de gener de 2010

Viure en la ignorància


El medicaments, us he parat a llegir alguna vegada els prospectes? són una declaració de totes les coses dolentes que et poden passar, marejos, vòmits, taquicàrdies... és en plan que t'arreglo això, però et destrosso tot lo altre... crec que junt al prospecte també hi haurien d'incloure un formulari d'últimes voluntats, no fos cas...
I és que val més viure com un ignorant, no saber el que prens i curar-te (o no), no conèixer la composició de certs aliments i cruspir-te`ls sense pensar que són una bomba. I els pobres pagesos, em vaig escoltar l'altre dia que per un carbassó que nosaltres a plaça paguem a suposem 1 euro, a ells els hi paguen 8 cèntims, ara cada cop que em miro un carbassó ja no el veig igual...
No parlem del tema política, millor no saber-ne res de res, perquè quan t'assabentes en xifres, de la quantitat de milions que s'embutxaquen i malversen, voluntàriament et prendries un d'aquests medicaments i ompliries el testament més content que un pèsol de pagès mal pagat.