divendres, 17 de juny de 2011

M'he deixat endur per la música



No sóc cap entesa en música clàssica, però no em direu que les Quatre Estacions de Vivaldi no són brutals!! Mai he pogut decidir-me per una, cada una d´elles té lo seu, i és que et transporta a cada una de les èpoques de l´any, amb tot el què comporta, amb sentiments, amb emocions... ara faré un exercici estrany, escriure el que sento mentre les escolto, preparats a desbarrar??? vinga!!! fa anys que ho volia fer!!! (Si ho voleu fer bé, us heu de posar cada peça i escoltar-la a cada una de les meves divagacions).

Primavera: alegria, s'obren les flors, surten els bitxets dels seus caus, pots sentir els colors, el groc en les notes més agudes, primavera amb notes alegres i altes, amb paciència que s´acabin de florir els camps, amb l'acabament de la peça et recorda que tot té una eclosió fantàstica i digne d´admirar, i el colofón final, t´explica com tot ha anat succeint i com ha arribat amb el bon funcionament de la natura.



Estiu: El principi em fa pensar en els mosquits, la calor i com et piquen i et rasques, una tonteria però és així, després baixa el to per tornar a pujar, després el pas dels dies d´estiu, que s´acaben els dies i no hi pots fer res... alguna nota més primaveral s´apodera (serà l´estiuet de sant martí?), i torne-m´hi amb el mosquit, però aquest cop és de nit i ja t´ha picat al final de la peça...



Hivern: Tristor, s´apodera de l'ànima, avança impertorbable... ja és aquí, fredor, pluja... dies que passen escoltant clàssica tancat a casa i mirant per la finestra tot plovent, avança sense parar fins a arribar a una estrofa realment animada però que no deixa de ser trista, ens intenta animar, però el fred ens fa ser tristos i melancòlics... vinga va... vinga va...una empenteta... al final de la peça sembla que t´hi va la vida... i que hi va el tot pel tot... surt un raig de llum entre la foscor!! amunt amunt ho superarem!! torna a ser hivern i toca posar-se trist i no hi ha més remei, ho hem d´assumir...



Tardor: surten esquirols, alegres i carregats de nous...tot és amb tonalitats marrons... quina coseta ens espera amb aquest tintineig?es fa esperar...austeritat, balls a versalles, gent elegant, safates de plata... una cosa neix, què serà? caure les fulles, quina tristor de troç... vinga amunt!!! les fulles cauen, però tornaran a néixer, vinga que les dames i els cavallers estan festejant!!!



Ostia (si se´m permet...) quina anada d´olla!!! apa pensareu que estic més tarada encara...

però què seria si no fos tal com sóc?

dijous, 2 de juny de 2011

Somnis segona part...







Ostres! he tornat a tenir un somni desagradable que ja havia tingut, i en el meu intent per descobrir el significat per internet, m'he vist immersa en un món paral-lel de persones que explicaven els seus somnis!!!ha estat molt fort, ara puc assegurar que hi ha molt de pirat pel món...



N'hi ha hagut algun que m'ha impactat força...:







-"soñe q habia una niña q estaba poseida pero solo yo lo notaba, la mataba a golpes y para q nadie lo supiera la enterraba. Cuando estaba echandole las ultimas paladas de arena la niña despertó y me dijo "AYUDAME" con la voz apenas audible, pero ya era muy tarde, iba a morir. Le tire la ultima palada y me fui"-







Home... jo somio, però carregar-me algú així a sang freda...







Fa un parell de dies vaig tenir un somni molt reconfortant i feliç, estava en un prat de color groc blat, amb plantes d'espígol fent el contrapunt de color, tot feia una olor a planta seca molt intensa, a un costat tenia al meu pare i a l´altre a la meva mare, jo era com sóc ara. Tot caminant ens varem trobar una mena de tela a terra, era com un llit elàstic, i els dos em varen animar a pujar i saltar com una nena, jo ho vaig fer, i em va invadir la felicitat, no podia deixar de somriure, els cabells em flotaven a cada salt, i jo cada cop em sentia millor. Ells em miraven amb alegria...







Ostres, ja podrien ser tots els somnis tant macos i plens de màgia...



Però... perquè tot té un però... li vaig estar donant voltes al somni, no podia deixar de pensar-hi, tot tant serè, tant calmat, només nosaltres, tant irreal... la meva mare ja no hi és i estava amb nosaltres? finalment vaig arribar a la conclusió que, ostres estàvem tots tres morts, com sinó m'explico una pau tant gran?juntar-nos els tres no és possible a menys que els tres ja no estiguem a la vida terrenal (per dir-ho finament...), però bé, no deixa de ser un somni... i les explicacions o interpretacions no deixen de ser això...