dijous, 24 de juny de 2010

Fet verídic

Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.
El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.
Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).
I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...
Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...
Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.
Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.
I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.
Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.

dimecres, 2 de juny de 2010

Carta al futur





Deuria tenir 12 anys quan vaig començar a escriure el meu diari personal, cada dia m´hi posava una estona, tenia moltes coses a dir, dels sentiments, de les sensacions, del què m'havien dit, del què havia escoltat... vaig anar agafant l'hàbit, i encara que amb els pas dels anys no hi vaig escriure cada dia, si que ho feia com a "teràpia", dir les coses encara que fos per escrit, em reconfortava molt. No enganyo si dic que potser fins els 20 anys llargs hi vaig anar anotant cosetes...

Doncs bé, un dia no fa pas gaire, em va donar la bullida de rellegir toooooooot el diari, i quina va ser la meva sorpresa...


Resulta que quan tenia uns 14 anys, em vaig escriure una nota a mi, a mi de quant en tingués uns 30... em feia una reflexió.


Era una cosa així:
Mira, ja sé que ara pesaràs: "no recordo haver fet això", però si, si que ho hem fet, i precisament perquè ens coneixem per més que passin els anys ho he fet.

Ara tinc 14 anys, estic en plena crisi adolescent, tinc el cap ple de coses, els sentiments em ballen per dins i canvio de parer cada 30 segons. Si t'ho explico és perquè vegis que sóc conscient de la meva realitat, i em facis cas quan et digui el que t'he de dir:
Sóc de pensament lliure, temperamental "pa lo bueno y lo malo", impulsiva i sempre sempre dic el que penso i sento, ara et demano, no vull que canviem, he vist a la gent quan es fa gran, es tornen grisos (t'ho juro), seran les preocupacions, la monotonia o no sé què... però et suplico no et tornis així, recorda que som nenes, nenes de bon cor, infantils i imaginatives, desenfadades i patidores, un problema ens afecta i li donem la volta fins que l'enllestim!! Per un sentiment movem muntanyes!!!

Mira, no sé si aquesta nota caurà en l'oblid, però per petita que sigui l´esperança que ho tornis a llegir, ha valgut la pena.

Ets jo encara?escoltes música dels 70's sense que t'importi què pensen de tu?ho sento ho havia de preguntar...

I si segueixes pensant igual que jo, escriuràs una altre nota per quan en tinguis 50 o 60!


En resposta a mi em diré: la vida et fa canviar, madurar i "enllestir" els problemes no tant dràsticament, però per consol meu, he de dir que no he canviat tant, segueixo essent impulsiva, temperamental, sentimental i això si... una mica més seria, i és veritat, el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions. Recordo el sentiment "nena" que dius, és un sentiment preciós.
M'encanta la música dels 70, i ara també la dels 80 i un xic la dels 90... encara sóc tu...