dijous, 23 de desembre de 2010

Avui toca recordar...





Recordo que quan era petita, em tocava anar a casa de tothom a recollir els reis, iaios, tietes, etc.. a cada casa era un món diferent, les meves tietes (a elles els hi hauria de dedicar molts escrits, i és que són la pera), muntaven l'arbre de nadal diferent a cap altre arbre que hagués vist, i estem parlant de fa unes dècades, quan encara no es feien aquest coi d'arbres psicodèlics que a vegades no saps si és un arbre o un bunyol guarnit... doncs elles en compraven un de gegant, li penjaven cistelletes amb mores de gominola (si si aquelles que eren vermelles o negres amb boletes), capsetes de Juanola, bolets, i tot tipus de cosetes que feien que més que mirar flipéssis i et posessis com el Quico... de fons es sentia a la meva àvia (qui la coneixeu poseu-hi entonació) que cridava tot posant la mà a l'orella com si fos un trompetí: tarariiiiiiii tarariiiiii em sembla que els reis ja han passat!!!

A part posaven el pessebre..., mentida!!!!! el pessebre ja era posat tot l'any, l'únic que feien era pujar una porteta de ferro que tenien, en una "xemeneia o el que fos allò" i ja el tenien parat i apunt, això si, era vivent, ja que t´hi podies trobar aranyetes, teranyinetes, talladits, formiguetes i tot tipus d'animals, que a vegades eren més grans que les ovelles de ceràmica, i és que durant tot l'any que romania tancat, la família insectívora procreava i de tant en tant anaven a algun enterrament..., vaja el cicle de la vida... Una de les meves tietes l´únic que feia era moure el caganer, i llavors l'havíem de trobar, i entre tanta fauna i flora... era realment complicat...

Encara recordo quan a casa dels meus iaios, un any, els reis. havien passat prèviament per Andorra, i em varen portar un rellotge Casio digital, també em varen portar un pegamento Imedio...però encara és hora que no ho he entès... El postre de nadal sempre eren préssecs en almívar...

A casa no fèiem gaire res, el que recordo és fer les campanades amb olives farcides, i apretar els polvorons fins que deien prou!!!quins temps...

P.D.: fent aquest escrit, he recordat coses que no tenia ni idea que el meu cervell encara retenia... la mare al costat del tió-tarima, portava faldilles on s'amagava tot, el pare al costat i ma germana esperant com jo al resultat de les bastonades...

dimecres, 15 de desembre de 2010

No dir


Ostres, mai heu pensat que si algú pogués sentir el que penseu fliparia? si tinguéssim llicència total per dir i fer el que ens donés la gana seria brutal.... Hola buenas, sóc l'Anna i tinc llicència per matar verbalment a tots els de la sala!!!


Hi ha persones que es creuen amb dret a dir el que els hi passa pel cap, sense filtres del cervell a la boca, senti bé o malament, en un segon!!


A vegades he tingut converses mentals silencioses tenint la persona davant, és com a mínim gratificant poder dir coses sense que et sentin, rotllo Ally McBeal, quan estampava a la penya, o els tirava directament a un abocador, i aquí no ha passat res, però tu més ampla que un vuit.


A vegades he tingut la sensació de no saber si realment ho he dit en veu alta... i és que ho pensava amb tanta intensitat...



Suposo que si vols conservar algú al teu voltant el millor és optar per callar i seguir imaginant com els hi dius el que et ve de gust.


Recordo una anècdota de família que ens convida a reflexionar sobre el tema...


Venia algú a dinar a casa, tots estaven ensinistrats per la mare i cap de família, ningú podia dir ni mu de la senyora nàpia del convidat, pel què explicaven, tenia el nas grandiós, era un nas que venia al dinar amb un senyor enganxat al darrera, però els fills i pare tenien estrictes ordres de no fer cap comentari ni ullada al monument animat en qüestió. Doncs va transcórrer el dinar, tots es varen comportar exemplarment, i quan varen arribar als postres, la mare va treure un braç de gitano (això de braç de gitano s'hauria d'estudiar amb detall, d'on ve??? un altre dia en reflexionarem) de xocolata de la cuina, en va oferir a tots, i quan se´l varen acabar, es va girar al convidat i li va preguntar: que voldria una mica més de nas?