dijous, 23 de desembre de 2010

Avui toca recordar...





Recordo que quan era petita, em tocava anar a casa de tothom a recollir els reis, iaios, tietes, etc.. a cada casa era un món diferent, les meves tietes (a elles els hi hauria de dedicar molts escrits, i és que són la pera), muntaven l'arbre de nadal diferent a cap altre arbre que hagués vist, i estem parlant de fa unes dècades, quan encara no es feien aquest coi d'arbres psicodèlics que a vegades no saps si és un arbre o un bunyol guarnit... doncs elles en compraven un de gegant, li penjaven cistelletes amb mores de gominola (si si aquelles que eren vermelles o negres amb boletes), capsetes de Juanola, bolets, i tot tipus de cosetes que feien que més que mirar flipéssis i et posessis com el Quico... de fons es sentia a la meva àvia (qui la coneixeu poseu-hi entonació) que cridava tot posant la mà a l'orella com si fos un trompetí: tarariiiiiiii tarariiiiii em sembla que els reis ja han passat!!!

A part posaven el pessebre..., mentida!!!!! el pessebre ja era posat tot l'any, l'únic que feien era pujar una porteta de ferro que tenien, en una "xemeneia o el que fos allò" i ja el tenien parat i apunt, això si, era vivent, ja que t´hi podies trobar aranyetes, teranyinetes, talladits, formiguetes i tot tipus d'animals, que a vegades eren més grans que les ovelles de ceràmica, i és que durant tot l'any que romania tancat, la família insectívora procreava i de tant en tant anaven a algun enterrament..., vaja el cicle de la vida... Una de les meves tietes l´únic que feia era moure el caganer, i llavors l'havíem de trobar, i entre tanta fauna i flora... era realment complicat...

Encara recordo quan a casa dels meus iaios, un any, els reis. havien passat prèviament per Andorra, i em varen portar un rellotge Casio digital, també em varen portar un pegamento Imedio...però encara és hora que no ho he entès... El postre de nadal sempre eren préssecs en almívar...

A casa no fèiem gaire res, el que recordo és fer les campanades amb olives farcides, i apretar els polvorons fins que deien prou!!!quins temps...

P.D.: fent aquest escrit, he recordat coses que no tenia ni idea que el meu cervell encara retenia... la mare al costat del tió-tarima, portava faldilles on s'amagava tot, el pare al costat i ma germana esperant com jo al resultat de les bastonades...

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada