dimecres, 28 d’octubre de 2009

Absurditats

Viatjant, explorant i flipant a estones

Perpinyà, cementiri on varen enterrar a Machado, entrem i no trobem on...

busquem sense saber que segurament ja l´haviem trepitjat, busquem algú que ens indiqui, un senyor ja gran, acompanyat per un gos s'acosta pel un dels passadissos.
Tenia el nas... quin nas? si només li quedaven els ossos de la base, el reste era floridura, estava en procés de putrefacció!
Li pregunto on està la tomba i m'indica la direcció, em giro i quan torno a donar-me la volta per agrair la indicació, ha desaparegut, el gos i ell... com es possible que amb lo coix que anava hagués trigat mig segon en desaparèixer? seria guia del cementiri o habitant del cementiri?

Manies i rareses...


Passejant per internet m'han donat aquesta idea pel meu blog...
La veritat és que sóc una persona amb moltes manies, la meva família ja m´ho diu...
Doncs bé, sóc incapaç de menjar pernil dolç que no ha estat tallat el mateix dia, o el paquet obert el mateix dia, quan passo per cert tram de l´autopista he d'anar a 124km/h, hi ha certs timbres de veu que em poden arribar a treure de polleguera, odio a la gent que tira papers a terra, quan tanco el cotxe ho he de comprovar més de tres vegades, no puc passar per sota d'una porta de garatge, hi ha certes paraules que no puc pronunciar, si una ampolla d'aigua porta més de tres dies oberta la llenço, acabo les frases dels demés encara que em proposi no fer-ho, odio que dues persones parlin alhora, cada cop que vaig a algun lloc miro si hi ha pols als mobles, no condueixo amb talons, em ratllo si algú parlant fa servir el "tinc que" o "s'ho vaig dir", em repulsen moltes olors, em marejo a les esglésies, jugo a dir paraules amb les lletres de les matricules, faig llistes per tot, em sento incòmode si algú em mira mentre obro la boca per menjar, no soporto que em toquin el nas, etc etc, segur que els que hem coneixeu en sabeu més...
Ara us toca el torn a vosaltres, vull manies!!!

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Horatio on vas??


Com ja sabreu els fans de CSI Miami, l'Horatio "H" per als amics, és un policia de primera divisió, catòlic radical, partidari de la pena de mort i implacable perseguidor dels criminals més brutals. Doncs l'"H", sempre que resolt un cas, medita, mira cap al costat, es treu les ulleres i marxa. Ara bé... on marxa? aquest és un tema que ha portat a moltes persones a fer-se aquesta mateixa pregunta, a l'APM també s'ho pregunten i sense anar més lluny l'altre dia ho parlàvem amb un amic.
Potser va a capturar a Fèlix Millet?A Julián Muñoz i la Panto?

Espero que entre tots aconseguim donar amb la resposta!!

dijous, 22 d’octubre de 2009

QUAN ÉREM PETITS especialment dedicat als 80's

Recordeu quan érem petits i tot ens semblava gran? Quan una persona et deia que tenia 25 anys era un iaio!!Quan el pare es comprava un cotxe era el “més millor”, quan la mare et feia macarrons eren els més millors del món… I així amb tot…

Les coses que et deien els pares…, a qui no li han dit mai un cop s’ha donat un clatellot: no passa res, ja està… Doncs era per contestar de bona gana: docs si que passa, m’he donat el mastegot més gran de l’historia, m’està rajant la sang per tres costats diferents i em fa un mal de coll… així que no em diguis que ja està i que no passa res, home tu!!! O un bon dia es moria el peixet que tenies en aquella peixera rodona i ronyosa, i encara que mail li havies fet ni cas, se t’ensorrava el món i aquell peix era la teva vida… i els pares et deien, no t’engoixis, te’n comprarem un altre… Com que un altre, era el meu millor amic, i s’ha mort!! Vinga a trivialitzar amb els nostres sentiments infantils…

Els nens per definició són cruels, el mític joc de cromos falti-tengui, era molt cruel, si no tenies els últims cromos eres un marginat social, si a casa et feien el bocata de mortadel.la i no et compraven un bollicao eres un raret…

I les categories socials en les que es dividia la classe? Els populars (els super mega guays)i els impopulars (els “pardillos”), encara que hi havia alguna categoria més, com “l´empollón”, el pilota, el “follonero”… no em digueu que no era cruel el tema… que si ara” t’ajunto que si ara ja no t’ajunto… “

I les modes? En la meva època varen tocar el torn a les muscleres (hombreras), americanes amb quadres impossibles, arracades d’anella gegant, rotllo que passaven els tigres de l’Ángel Cristo, i el pentinat a l´estil Júlia Otero… la música espagueti i el fido dido, les cares d’àcid i el xiclet boomer quilomètric, amb el que feies una bola tant gran de xiclet que et donaven fastigs i tot, però eres un fora de sèrie per haver aconseguit ficar-te tota aquella plasta a la boca ...

I les llegendes urbanes de llavors?? Circulen unes calcomanies que es diuen Blue Star i porten droga enganxada que s´absorbeix per la pell. La llegenda del Ricki Martin a l´armari de la nena. La de la noia i l’ampolla de coca cola. I que les lletres de les cançons de la Xuxa si les inverties eren càntics satànics… ja em direu…

Els programes fikis d’aquells temps no tenien desperdici… el precio justo (a jugar!!!), un dos tres amb la Maira Gomez Quem, on podies guanyar un apartamento en Torrevieja - Alicante, més endavant els programes de l´Emilio Aragón on sortia la Xuxa, que ja em direu, però entre la Xuxa, la Leticia Sabater del con mucha marcha i les mama chichos, més semblava un canal X que una altre cosa…

Apa espero que hagueu recordat algun temps passat que no vol dir millor ni pitjor, sinó diferent…

dijous, 15 d’octubre de 2009

UNA TARDA MOLT EMOTIVA

Ahir va ser un dia especial per mi, i ho vull compartir amb qui em vulgui llegir... Vaig quedar amb una professora de l´escola on vaig estudiar, no és una professora qualsevol, és molt especial per mi, creieu-me si us dic que hi ha poques persones amb un cor tant gran i uns sentiments i principis tant vius i nobles. Vaig anar a l´escola que feia deu anys que no em veia, i va ser molt estrany entrar-hi acompanyada de la meva filla, cotxet en mà m'esperava ella. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig poder comprovar que hi havia força professors que em recordaven, fins i tot el director!! El professor de català, el de castellà, el de tècniques que anys enrere era també de castellà crec recordar, la incansable noia de la recepció, el que en altres anys era el porter... La meva professora, em va dir que ens esperéssim perquè hi havia un professor que ens volia veure a la meva filla i a mi, doncs quina il.lusió em va fer quan vaig veure que era un dels professors més macos que vaig tenir, una persona encantadora, i que mai he vist molesta per res, i mira que érem bitxos en aquella època... Bé, després d'una tarda tant intensa com la d'ahir, només us puc dir que, em sento afortunada de tenir a persones com tots i cada un d'ells, que em recorden encara que sigui una miqueta...

JA TENIM FORO PROPI!!

Mica en mica aniré fent innovacions i millores al blog, paciència que n'estic aprenent a
gran velocitat!! Si algú vol fer alguna suggerencia s'accepta!!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

SI VOLEU QUE ENCETI UN TEMA EN CONCRET

Si voleu que tractem un tema en concret, m´ho dieu i jo publico l´entrada!!! així hom podrà entrar i fer-hi la seva contribució.
Per exemple, si voleu que parlem del fenòmen Belén Esteban..., o si voleu que parlem del cas Millet, juas juas

Apa, espero les vostres peticions

Ja que he fet el blog, inicio el tema...

Espero i suposo que primerament els visitants d'aquest blog seràn amics/amigues meves, així doncs no cal que em presenti, sabeu de sobra com sóc!!
És ben sabut els que em coneixeu, que tinc un humor una mica peculiar, Olga, alguna cosa a dir?
Doncs res del que digui serà utilitzat en la meva contra, d'ara i per sempre en aquest blog (que per això és creació i collita propia).
M'agradaria que en aquest espai fóssim trasparents, clars, directes i parléssim sense embuts, les vergonyes, com deia la meva mare, les deixem penjades a la porta.