dijous, 31 de desembre de 2009

BON ANY A TOTHOM!!

Espero que tingueu una bona sortida i una millor entrada d'any. Els meus millors desitjos per a tots vosaltres.
Salut, felicitat i una ràpida sortida de la crisi!!!

Anna

dimarts, 29 de desembre de 2009

El pas del temps




Sembla que tinguis un fill i hagis de canviar de casa i de cotxe...
Els nostres pares bé varen tenir-nos i no per això varen canviar-ho tot... visca les lliteres, petites, què dic petites... diminutes, baixetes, que no m´estranya que la talla mitja espanyola sigui tant baixa, i és que no teníem espai per créixer més... La roba, circulava de generació en generació, un dia et ficaves les mans a les butxaques, i descobries que hi tenies una moneda d'abans de la Guerra... Els nyanyos te´ls curaven aixafant una moneda al front, en el millor dels casos et quedava la marca de la corona, i en el pitjor havies d'aguantar la cara gravada de Franco durant un hora en el nyayo...
El cotxe era el mateix, fossin dos o fossin vuit, només canviava el grau de compressió dels ocupants.. però què entranyables les estones al cotxe amb els germans... si tenies sort, podies recuperar de sota el seient algun dels xiclets que hi havies enganxat temps enrere...
Els pares no tenien gaires problemes alhora d'escollir el berenar que ens donarien, sempre era pa amb xocolata!!! encara que hi havia alguns pares com els meus que la variant era pa amb quesito, arrrg
A la tornada al cole, en el meu cas, sempre em volien folrar els llibres perquè duressin més, i el que aconseguien, és que més que un llibre, sembles paper d'embolicar de bombolles.

Recordo els meus primers patins, eren una plataforma de ferro amb quatre rodetes, que anava subjectada per dues tires de cuir a les sabates, anava tot el dia amb en Franco al front...

dilluns, 21 de desembre de 2009

A tu mare

Em vares abraçar quan vaig néixer, en aquell moment sé que ja m'estimaves, i ho sé perquè també soc mare. No vares deixar d'estimar-me, encara que m'equivoqués, et jutgés i et fes retrets. Ara que no hi ets, t'enyoro, et recordo i t'estimo com si encara fóssis aqui.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Carlos González o Mètode Estivill... reflexions


Dos criteris d'un mateix fet: dormir.
Per ser breus, resumiré a lo "bèstia":
Carlos González, es basa en les necessitats tant de la mare com del fill, pensa que les conductes són de determinada manera per un motiu, que normalment radica en que el nen és intel.ligent i que no existeixen els "malacostumaments" ni els nens malcriats o viciats. Així doncs creu en donar el pit tant com faci falta, i que no fa falta que un nen dormi del "tirón", o que la mare es desenganxi totalment de l'infant, pensa que les criatures necessiten de les seves mares, posa exemples amb l'instint dels animals.
Dr.Estivill, creu que tot és quadriculat, que tot es pot aconseguir amb rutines, que som com un rellotge que s'ha de reprogramar perquè vagi alhora. Dona pautes de com modificar el comportament de les criatures en quant a son es refereix. Creu que existeixen estratagemes de picardia per part de les criatures, per aconseguir el que volen, per egoísme.

He de dir que jo em baso amb el que fins ara he vist, puc arribar a la conclusió per lo viscut i experimentat, que moltes vegades en diferents temes, la meva criatura m'ha ensenyat com havia de procedir, quan m'he sentit perduda i no sabia què fer, ella m'ha guiat cap a on tenia el problema perquè jo li solventés. El temps ho posa tot en ordre, quan jo pensava que mai podria estar tres hores sense fer pit, ella amb temps em va demostrar que si, que era lo suficientment intel.ligent com per saber-se espaiar el temps, només li calia arribar al dia que ja no necessités fer pit tant sovint, fins llavors li era necessari, i jo ho vaig entendre.
Suposo que amb el tema son em passarà el mateix, però com que no ho sé del cert, llegeixo per si de cas... però llegir l'Estivill em fa plorar, i és que és molt metòdic, molt "cruel", si partim de la base que una criatura es mou per instint... no valdria pensar que quan es senti capacitat ja dormirà sol? que és normal que vulgui estar amb la mare per dormir "tranquil"? Igual que el seu cos és intel.ligent i espaia els àpats, tos per expulsar menjar que se li ha quedat travessat, plora si se li fica alguna coseta a l'ull... dormirà sol quan ja no li calgui tenir la "protecció" al costat, no? Quan dic dormir sol, NO em refereixo a que dormi amb els pares, sinó que aprengui a adormir-se sense braços acotxant-lo. Comparteixo amb Carlos González, que som com animalets, quan som petits som indefensos i necessitem calor humà, una mare que estigui enganxada a nosaltres, a mida que passa el temps la criatura va creant espai sol, naturalment, sense calendaris...
És una barbaritat dir que un nen de 4 mesos ha de adormir-se sol, qui no ha sentit: que si és molt gran per aquestes coses, que si està prenent el pèl... senyors!!! que són 4 mesos, que es fa caca i pipi a sobre...independent?? es la personeta més depenent que existeix! temps tindrà de ser independent... i lluitar perquè siguin independents als 4 mesos i quan tenen 15 anys no els deixem anar sols pel món...
Bé, he fet una teràpia per reafirmar el que penso, a vegades ens eduquen més ells amb tant sols l'instint (que no tenen viciat per tota una vida), que no nosaltres a ells amb tants diplomes, teories i pijades.
Conclusió: Si té gana que mengi, si té son i no pot adormir-se sol, ajuda'l, acompanya'l, però no deixis que una colla d'escriptors i metges de renom li prenguin les necessitats bàsiques al teu fill.
Un altre apunt... no juguis a dir que són necessitats del teu fill si en realitat són les teves necessitats. Sigues sincera amb tu mateixa i sàpigues què és el que més li convé al teu fill independentment del què a tu t'agradaria.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Com ho penso i sento, sense ordre ni guió

M'agradaria que una persona molt especial per a mi, també poses aquí les seves aportacions, pensaments, opinions... espero que els que llegiu aquest blog li doneu una mica del vostre temps.

És un amic, un confident, una mà que t'ajuda, una orella que t'escolta, una mirada que et guia i comprèn, uns braços que et reconforten en els moments més difícils, així com en els més feliços. I ara ho entenc encara millor, fins ara ho comprenia, però ara entenc molts altres sentiments, sentiments que només es poden tenir quan tens un fill... amor infinit, amor incondicional.

Hi ha moments per tot, per demostrar, per discutir, per reconduir, per necessitar, el més bonic, és poder fer tot això sense que quedi res de rancúnia. Enfadar-nos perquè ens importem i abraçar-nos immediatament.

Encara recordo quan et veia les mans grans i acollidores, capaces de fer-me sentir escalfor i donar-me de veure, ara les veig i penso si jo també seré capaç de fer-te sentir això quan et facis gran i em necessitis com jo t'he necessitat i et necessito.

Gràcies pare, papat.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Anuncis que piquen...


Els anuncis, n'hi ha de totes menes, agressius, educatius, llampants, fluixos, instigadors... però hi ha un subgènere, que em té el cor robat, els anuncis de la matinada.
M'encanta mirar els anuncis de les 4 del matí, aquells on en Jonhy Little, t'intenta vendre els meravellosos i fantàstics dvd's d'exercicis d'abdominals!!! o l'anunci del Snicer Dicer!!! ho talla tot, fins i tot el mal rotllo!! i en Tobi, amb el seu súper vapor treu les arrugues fins i tot de la Duquesa de Alba...
Farà uns anyets, patia molt d'insomni, eren les 3 del matí i jo seguia mirant els anuncis per la tv, ja m'estava quedant grogui al sofà, quan varen fer l'anunci del "Tortilla fácil", una paella doble on podies fer les truites més genials del món mundial!!! Com ja he dit, estava en fase rem... però era tant fantàstic el Tortilla fácil, que vaig començar a repetir el número de telèfon on s'havia de trucar per tal de fer la comanda, l'endemà, em vaig despertar i tenia el número gravat al cervell!! ara digueu-me que no saben vendre aquesta penya!!!
He de dir que sóc una víctima dels anuncis nocturns, actualment tinc la chef2000, el paint runner, el slender shaper... Potser és una hora de debilitat mental??? deixarem aquest expedient X al Mulder i a l´Scully...

Somnis


No sé quina activitat de somiar tindreu, però jo sóc una bèstia somiadora!!!
Tot s'ha de dir, que em va per èpoques, però quan somio, ho faig a lo gran!!! hi ha persones que somien en blanc i negre, altres que somien i després no ho recorden, les hi ha que somien però no entenen res del què han somiat... Jo sóc de les que somia en colors, recorda detalls increïbles, intenta entendre el somni, i només hi ha una cosa que de moment he detectat que no puc fer en somnis: saltar a corda, sempre m'entrebanco... semblarà una parida, però és cert...
A vegades és tant real, tant perfecte, que quan em desperto, intento retenir el record el màxim temps possible, però tard o d'hora els detalls es perden i queda només la idea general. I és que quan somiem, tot és possible, jo ja m'he lligat al Bruce Willis un parell de cops, encara que s'hi he de ser sincera (que d'això es tracta), un dels cops em va rebutjar... però no ho vaig entendre... no era el meu somni?? jo mano, no??? Però bé, el que deia, somnis estranys també els he tingut, idees que desperta no hagués tingut, en el somni he tingut unes pensades brillants, formes d'escapar en un desert, respostes ràpides a preguntes complicades, imaginar llocs on no he estat mai, recordo un cop que vaig estar a casa d'en Julio Iglesias...
I és que somiar és tant lliure... algun dia explicaré el somni més bèstia que he tingut, paciència!!! això requerirà espai i temps!!!

Signat Anna somiadora.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Preston&Child


Farà uns anys vaig entrar a l'Fnac, buscava un llibre per passar l'estona, estanteries plenes, piles de llibres pel terra, rètols on posaven les ofertes, llibres més venuts i noves publicacions... Em vaig dirigir a la secció de novel.la policíaca, aventures, i misteri, entre tots els que vaig anar remenant, hi va haver un que em va cridar l'atenció, només veient la portada i el títol, em va donar la sensació que seria un llibre que m'agradaria... Los asesinatos de Manhattan. Doncs a dia d'avui, us puc dir que m'he llegit 8 de les 9 novel.les que han escrit Preston&Child, on apareix l'agent de l'FBI Pendergast, el novè l'estic llegint ara.

Ja sé que és molt personal el tema lectura, però crec que als amants de la novel.la policíaca, i de misteri, els encantarà.

Albert Plà


Avui he fet un remember... he recordat aquelles cançons tant maques i plenes de contingut de l'Albert Plà!!! (per qui no ho ha caçat, lo de maques era una ironia). Doncs avui les he tornat a escoltar, com quan tenia 16 anys!!! he cantat, amb lo qual es pot deduir que encara recordo les lletres (glubs).
Impressionant cançó la de "Mi novia es una terrorista", i la del "Capellà del poble"... renoi quines lletres... Sempre he pensat que només un cap genial i alhora pertorbat, pot arribar a pensar i escriure paranoies com aquestes, i és que en diu de l'alçada d'un campanar...
La de Insolación (també està en català), és molt xula!!
Realment n'hi ha algunes que fan que t'hagis de tapar les orelles, no per l'afinació precisament..., i és que és un guarro (quan vol), recordo amb un enorme fàstig l'actuació que va fer a tv fa uns anys... independentment a aquest fet, us convido a que escolteu la que per mi té més contingut: http://www.goear.com/listen/1b6dff3/mi-novia-es-una-terrorista---albert-pla-.

Signat: l'Anna de fa uns quants anys.

divendres, 6 de novembre de 2009

Taquicardia migdiadera

El cunyat i jo més d'un cop hem parlat del fenomen taquicàrdia migdiadera, i és que és molt desagradable, estar fent la migdiada, que se't cau la babeta, només són 20 minuts, però són els més fantàstics del món... i de cop et despertes, t´adones que és tard, que t'has adormit, tens un núvol gris que et plou sobre el cap, i a més la maleïda taquicàrdia migdiadera... que dona un mal rotllo... vas accelerat, com si t'hagués de donar un iuiu, el cor se't surt del pit... la reconeixeu???

dimecres, 4 de novembre de 2009

Incívic

Passejant tranquil.lament, així estava jo aquest matí, quan he decidit creuar el carrer, però qui em mana prendre aquestes llibertats... Doncs bé, em disposava a creuar pel pas de vianants, quan he vist que a l´altre costat del pas, un vehicle estava aparcant, si si, en el vell mig del pas... i jo que no em tallo ni un pèl i li dic que faci el favor de retirar el vehícle, que servidora i cotxet no podem passar. El tio va i em contesta que passi per darrera del seu vehícle... serà imbècil el tio... i jo que em començo a escalfar... i li dic tota ofesa, escolti'm està cometent un acte molt incívic...retiri el vehícle!! i em contesta que no sóc guardia urbà (crec que és evident, oi?), que truqui a qui em doni la gana... i jo en una bullida de sang li dic INCÍVIC!!! però què em passa??? li hagués pogut dir malparit, imbècil, idiota... INCÍVIC??? d´on he sortit? d´un diccionari català??? això és greu... Doncs com anava dient... m'ha bullit la sang, he agafat el mòbil i he anat a la part del darrera del seu cotxe, quan el tio ha vist que estava fent una fotografia de la matricula, ha posat pies en polvorosa i ha volgut treure el vehicle abans que li fes la foto per la pertinent multa.Mitja hora més tard, la fotografia amb una explicació ben detallada estava al correu electrònic del responsable de trànsit, si si, la persona que gestiona les multes ja té en el seu poder la fotografia del incívic aquest.
Només caldria que l'hagués signat: mare justiciera

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Absurditats

Viatjant, explorant i flipant a estones

Perpinyà, cementiri on varen enterrar a Machado, entrem i no trobem on...

busquem sense saber que segurament ja l´haviem trepitjat, busquem algú que ens indiqui, un senyor ja gran, acompanyat per un gos s'acosta pel un dels passadissos.
Tenia el nas... quin nas? si només li quedaven els ossos de la base, el reste era floridura, estava en procés de putrefacció!
Li pregunto on està la tomba i m'indica la direcció, em giro i quan torno a donar-me la volta per agrair la indicació, ha desaparegut, el gos i ell... com es possible que amb lo coix que anava hagués trigat mig segon en desaparèixer? seria guia del cementiri o habitant del cementiri?

Manies i rareses...


Passejant per internet m'han donat aquesta idea pel meu blog...
La veritat és que sóc una persona amb moltes manies, la meva família ja m´ho diu...
Doncs bé, sóc incapaç de menjar pernil dolç que no ha estat tallat el mateix dia, o el paquet obert el mateix dia, quan passo per cert tram de l´autopista he d'anar a 124km/h, hi ha certs timbres de veu que em poden arribar a treure de polleguera, odio a la gent que tira papers a terra, quan tanco el cotxe ho he de comprovar més de tres vegades, no puc passar per sota d'una porta de garatge, hi ha certes paraules que no puc pronunciar, si una ampolla d'aigua porta més de tres dies oberta la llenço, acabo les frases dels demés encara que em proposi no fer-ho, odio que dues persones parlin alhora, cada cop que vaig a algun lloc miro si hi ha pols als mobles, no condueixo amb talons, em ratllo si algú parlant fa servir el "tinc que" o "s'ho vaig dir", em repulsen moltes olors, em marejo a les esglésies, jugo a dir paraules amb les lletres de les matricules, faig llistes per tot, em sento incòmode si algú em mira mentre obro la boca per menjar, no soporto que em toquin el nas, etc etc, segur que els que hem coneixeu en sabeu més...
Ara us toca el torn a vosaltres, vull manies!!!

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Horatio on vas??


Com ja sabreu els fans de CSI Miami, l'Horatio "H" per als amics, és un policia de primera divisió, catòlic radical, partidari de la pena de mort i implacable perseguidor dels criminals més brutals. Doncs l'"H", sempre que resolt un cas, medita, mira cap al costat, es treu les ulleres i marxa. Ara bé... on marxa? aquest és un tema que ha portat a moltes persones a fer-se aquesta mateixa pregunta, a l'APM també s'ho pregunten i sense anar més lluny l'altre dia ho parlàvem amb un amic.
Potser va a capturar a Fèlix Millet?A Julián Muñoz i la Panto?

Espero que entre tots aconseguim donar amb la resposta!!

dijous, 22 d’octubre de 2009

QUAN ÉREM PETITS especialment dedicat als 80's

Recordeu quan érem petits i tot ens semblava gran? Quan una persona et deia que tenia 25 anys era un iaio!!Quan el pare es comprava un cotxe era el “més millor”, quan la mare et feia macarrons eren els més millors del món… I així amb tot…

Les coses que et deien els pares…, a qui no li han dit mai un cop s’ha donat un clatellot: no passa res, ja està… Doncs era per contestar de bona gana: docs si que passa, m’he donat el mastegot més gran de l’historia, m’està rajant la sang per tres costats diferents i em fa un mal de coll… així que no em diguis que ja està i que no passa res, home tu!!! O un bon dia es moria el peixet que tenies en aquella peixera rodona i ronyosa, i encara que mail li havies fet ni cas, se t’ensorrava el món i aquell peix era la teva vida… i els pares et deien, no t’engoixis, te’n comprarem un altre… Com que un altre, era el meu millor amic, i s’ha mort!! Vinga a trivialitzar amb els nostres sentiments infantils…

Els nens per definició són cruels, el mític joc de cromos falti-tengui, era molt cruel, si no tenies els últims cromos eres un marginat social, si a casa et feien el bocata de mortadel.la i no et compraven un bollicao eres un raret…

I les categories socials en les que es dividia la classe? Els populars (els super mega guays)i els impopulars (els “pardillos”), encara que hi havia alguna categoria més, com “l´empollón”, el pilota, el “follonero”… no em digueu que no era cruel el tema… que si ara” t’ajunto que si ara ja no t’ajunto… “

I les modes? En la meva època varen tocar el torn a les muscleres (hombreras), americanes amb quadres impossibles, arracades d’anella gegant, rotllo que passaven els tigres de l’Ángel Cristo, i el pentinat a l´estil Júlia Otero… la música espagueti i el fido dido, les cares d’àcid i el xiclet boomer quilomètric, amb el que feies una bola tant gran de xiclet que et donaven fastigs i tot, però eres un fora de sèrie per haver aconseguit ficar-te tota aquella plasta a la boca ...

I les llegendes urbanes de llavors?? Circulen unes calcomanies que es diuen Blue Star i porten droga enganxada que s´absorbeix per la pell. La llegenda del Ricki Martin a l´armari de la nena. La de la noia i l’ampolla de coca cola. I que les lletres de les cançons de la Xuxa si les inverties eren càntics satànics… ja em direu…

Els programes fikis d’aquells temps no tenien desperdici… el precio justo (a jugar!!!), un dos tres amb la Maira Gomez Quem, on podies guanyar un apartamento en Torrevieja - Alicante, més endavant els programes de l´Emilio Aragón on sortia la Xuxa, que ja em direu, però entre la Xuxa, la Leticia Sabater del con mucha marcha i les mama chichos, més semblava un canal X que una altre cosa…

Apa espero que hagueu recordat algun temps passat que no vol dir millor ni pitjor, sinó diferent…

dijous, 15 d’octubre de 2009

UNA TARDA MOLT EMOTIVA

Ahir va ser un dia especial per mi, i ho vull compartir amb qui em vulgui llegir... Vaig quedar amb una professora de l´escola on vaig estudiar, no és una professora qualsevol, és molt especial per mi, creieu-me si us dic que hi ha poques persones amb un cor tant gran i uns sentiments i principis tant vius i nobles. Vaig anar a l´escola que feia deu anys que no em veia, i va ser molt estrany entrar-hi acompanyada de la meva filla, cotxet en mà m'esperava ella. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig poder comprovar que hi havia força professors que em recordaven, fins i tot el director!! El professor de català, el de castellà, el de tècniques que anys enrere era també de castellà crec recordar, la incansable noia de la recepció, el que en altres anys era el porter... La meva professora, em va dir que ens esperéssim perquè hi havia un professor que ens volia veure a la meva filla i a mi, doncs quina il.lusió em va fer quan vaig veure que era un dels professors més macos que vaig tenir, una persona encantadora, i que mai he vist molesta per res, i mira que érem bitxos en aquella època... Bé, després d'una tarda tant intensa com la d'ahir, només us puc dir que, em sento afortunada de tenir a persones com tots i cada un d'ells, que em recorden encara que sigui una miqueta...

JA TENIM FORO PROPI!!

Mica en mica aniré fent innovacions i millores al blog, paciència que n'estic aprenent a
gran velocitat!! Si algú vol fer alguna suggerencia s'accepta!!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

SI VOLEU QUE ENCETI UN TEMA EN CONCRET

Si voleu que tractem un tema en concret, m´ho dieu i jo publico l´entrada!!! així hom podrà entrar i fer-hi la seva contribució.
Per exemple, si voleu que parlem del fenòmen Belén Esteban..., o si voleu que parlem del cas Millet, juas juas

Apa, espero les vostres peticions

Ja que he fet el blog, inicio el tema...

Espero i suposo que primerament els visitants d'aquest blog seràn amics/amigues meves, així doncs no cal que em presenti, sabeu de sobra com sóc!!
És ben sabut els que em coneixeu, que tinc un humor una mica peculiar, Olga, alguna cosa a dir?
Doncs res del que digui serà utilitzat en la meva contra, d'ara i per sempre en aquest blog (que per això és creació i collita propia).
M'agradaria que en aquest espai fóssim trasparents, clars, directes i parléssim sense embuts, les vergonyes, com deia la meva mare, les deixem penjades a la porta.