dijous, 15 d’octubre de 2009

UNA TARDA MOLT EMOTIVA

Ahir va ser un dia especial per mi, i ho vull compartir amb qui em vulgui llegir... Vaig quedar amb una professora de l´escola on vaig estudiar, no és una professora qualsevol, és molt especial per mi, creieu-me si us dic que hi ha poques persones amb un cor tant gran i uns sentiments i principis tant vius i nobles. Vaig anar a l´escola que feia deu anys que no em veia, i va ser molt estrany entrar-hi acompanyada de la meva filla, cotxet en mà m'esperava ella. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig poder comprovar que hi havia força professors que em recordaven, fins i tot el director!! El professor de català, el de castellà, el de tècniques que anys enrere era també de castellà crec recordar, la incansable noia de la recepció, el que en altres anys era el porter... La meva professora, em va dir que ens esperéssim perquè hi havia un professor que ens volia veure a la meva filla i a mi, doncs quina il.lusió em va fer quan vaig veure que era un dels professors més macos que vaig tenir, una persona encantadora, i que mai he vist molesta per res, i mira que érem bitxos en aquella època... Bé, després d'una tarda tant intensa com la d'ahir, només us puc dir que, em sento afortunada de tenir a persones com tots i cada un d'ells, que em recorden encara que sigui una miqueta...

4 comentarios:

Sandra ha dit...

Quina gràcia tornar a l'escola!!!. Deu ser la mateixa sensació que vaig tenir jo quan varem anar a l'escola del petits a pintar cares per Sant Jordi.

Sprat

Anna ha dit...

I tant Sandra... una vivència així et posa les piles positives per molt de temps!!!

roser ha dit...

Hola,
L'Anna és molt generosa per això té aquesta percepció de l'escola; gràcies pel comentari. M'has fet reflexionar. hi ha pocs antics alumnes que venen a visitar-nos a l'escola i els sorpren la rebuda que se'ls dona; hi ha alguna cosa que no funciona. Un dels regals més bonics que pot tenir un professor és saber que un antic alumne ha sabut obrir-se camí, perquè un professor no veu mai la seva feina acabada. No és fer una casa, un jersei... La feina que ha fet el professor és una miqueta del que serà aquella persona i saber-ne el resultat satisfà o potser preocupa, però en qualsevol cas estarà disposat a continuar ajudant.
Roser

Anna ha dit...

ostres, després de reflexionar molt, sobre el que has dit Roser, t'he de dir, que em vaig sorprendre, si, però perquè els professors em recordàven, o almenys això em va semblar. També he de dir, que a l'escola hi vaig passar moments molt bons i moments molt difícils de la meva vida, i ja no només em vaig sorprendre de l'escola i la seva acollida aquella tarda, sinó de mi mateixa, tenia un punt de por a fer un recordatori per les dues parts, la positiva i la negativa, però com s'ha pogut veure a l'escrit, només hi vaig sentir positivisme.

Publica un comentari a l'entrada