dimecres, 5 de gener de 2011

Iaio




El meu primer record, els seus ulls blaus, tímids, interrogants, pausats. Em miraven, em veien, m'observaven, els que sempre em varen veure com una bona persona, i ara perquè hauria de pensar que sóc bona persona si ell ja no em mira, si ell ja no m´ho diu, només ell podia fer que ho creiés, m´hi feia sentir. És egoisme que pensi així, no sóc tant bona persona com ell creia, sempre ho vaig pensar i mai li vaig dir... ell que em mirava amb bons ulls...

Ballava tangos, un cop vaig ballar amb ell i els peus no em tocaven al terra, tenia un do especial.

Parlava de la guerra i de l'època del franquisme amb entusiasme, enfurismat, embravit, i deia que tots plegats eren uns "cuatreros", sempre em va semblar molt entranyable la manera que tenia de dir aquesta paraula...

Feia teatre, donava tot el seu cor quan cantava Barcelona, era tot energia.

Un dia em va dir que abans de morir, volia veure com em casava i tenia un fill, per sort ho vaig poder complir.

Sabia estimar i patia molt.

Es va fer gran, fràgil i petit. Ara només em queda recordar-lo.
El meu iaio d'ulls blaus.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada