dimecres, 2 de juny del 2010

Carta al futur





Deuria tenir 12 anys quan vaig començar a escriure el meu diari personal, cada dia m´hi posava una estona, tenia moltes coses a dir, dels sentiments, de les sensacions, del què m'havien dit, del què havia escoltat... vaig anar agafant l'hàbit, i encara que amb els pas dels anys no hi vaig escriure cada dia, si que ho feia com a "teràpia", dir les coses encara que fos per escrit, em reconfortava molt. No enganyo si dic que potser fins els 20 anys llargs hi vaig anar anotant cosetes...

Doncs bé, un dia no fa pas gaire, em va donar la bullida de rellegir toooooooot el diari, i quina va ser la meva sorpresa...


Resulta que quan tenia uns 14 anys, em vaig escriure una nota a mi, a mi de quant en tingués uns 30... em feia una reflexió.


Era una cosa així:
Mira, ja sé que ara pesaràs: "no recordo haver fet això", però si, si que ho hem fet, i precisament perquè ens coneixem per més que passin els anys ho he fet.

Ara tinc 14 anys, estic en plena crisi adolescent, tinc el cap ple de coses, els sentiments em ballen per dins i canvio de parer cada 30 segons. Si t'ho explico és perquè vegis que sóc conscient de la meva realitat, i em facis cas quan et digui el que t'he de dir:
Sóc de pensament lliure, temperamental "pa lo bueno y lo malo", impulsiva i sempre sempre dic el que penso i sento, ara et demano, no vull que canviem, he vist a la gent quan es fa gran, es tornen grisos (t'ho juro), seran les preocupacions, la monotonia o no sé què... però et suplico no et tornis així, recorda que som nenes, nenes de bon cor, infantils i imaginatives, desenfadades i patidores, un problema ens afecta i li donem la volta fins que l'enllestim!! Per un sentiment movem muntanyes!!!

Mira, no sé si aquesta nota caurà en l'oblid, però per petita que sigui l´esperança que ho tornis a llegir, ha valgut la pena.

Ets jo encara?escoltes música dels 70's sense que t'importi què pensen de tu?ho sento ho havia de preguntar...

I si segueixes pensant igual que jo, escriuràs una altre nota per quan en tinguis 50 o 60!


En resposta a mi em diré: la vida et fa canviar, madurar i "enllestir" els problemes no tant dràsticament, però per consol meu, he de dir que no he canviat tant, segueixo essent impulsiva, temperamental, sentimental i això si... una mica més seria, i és veritat, el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions. Recordo el sentiment "nena" que dius, és un sentiment preciós.
M'encanta la música dels 70, i ara també la dels 80 i un xic la dels 90... encara sóc tu...

3 comentarios:

aglote ha dit...

Aquest moment del "tu" amb 14 anys m'ha encantat, així com la reflexió que tot i que de vegades no ho semblem pels nostres actes o circumstàncies en les quals la vida en posa a prova, continues sent tu mateixa.
Si he de ser sincera, la percepció que tenia del meu "jo" futur, era diferent, però tot i així sóc feliç amb el tipus de vida que porto, i malgrat les diferents adversitats i proves que he hagut de passar, jo també li podria dir al meu "jo" de fa 19 anys que continuo sent la mateixa. Continuo pirrant-me per la música dels Beatles i el Serrat, em continua agradant gaudir d'una vetllada inolvidable en bona companyia (d'aquestes tu has participat a la gran majoria des de fa més de 12 anys), i "maquinar" qual maruja, jaja

Qui sap el que vindrà desprès per poder dirigir-me al meu "jo" futur, em passa com fa vint anys, em costa imaginar-me a mi mateixa amb 67 anys a punt de jubilar-me, però el que si que m'agradaria és poder mantenir l'esperit jove, animant al Barça, o organitzant alguna sortida, encara que sigui amb l'Imserso, si encara existeix, i si no ens podem prendre un bayley's per la diabetis doncs ens prendrem una ampolleta d'aigua, i si no podem menjar pernilet del bó pel colesterol, dons visca la pastanaga! però amb un somriure a la cara, que coi!

Marta ha dit...

M'has fet somriure... ara fa molts anys quan en tenia 13 jo també em vaig escriure al meu jo d'ara... encuriosida per com hauria estat el meu futur, si sentiria igual, si hauria aconseguit fer realitat les meves il·lusions...
Els anys passen i poc a poc canviem...
Jo he deixat enrere la nena somiadora, romàntica, d'esperit lliure, innocent que era... però l'important penso, és veure's al mirall passats els anys i sentir-te bé amb el que hi veus:)

De totes maneres m'agradaria puntualitzar una coseta que dius: "el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions" mmm,.. em sembla que el que realment ens fa grisos son les nostres pors, les nostres debilitats. El no lluitar per aconseguir el que realment desitgem, l'anar en busca del que el cor ens demana i deixar a part el que s'espera de nosaltres, el que la societat ens demana que siguem, el fer el que queda bé, el que els altres volen... Però és tant complicat!

Amb el temps penso que potser ho aconseguiré, podré ser més fidel a les meves emocions, deixar fluir els pensaments que broten sense condicionants, sense espera de que siguin compresos i/o compartits,... simplement deixar-me portar pel riu de la felicitat.

Marta ha dit...

Per cert, m'oblidava una cosa... no se pas com erets abans però m'agrada el teu jo d'ara. La teva senzillesa, la franquesa amb la que parles. El teu esperit lluitador i la teva sensibilitat que et brota sense ni adonar-te'n. Tens una mirada serena, a vegades però, amb una aire trist... però n'estic convençuda que un dia miraràs amb alegria tot el que t'envolta de la mateixa forma que quan mires a la teva nineta i se't veuen brillar els ulls.
I espero poder estar al teu costat!!!!

Publica un comentari a l'entrada