Problema resolt!

Vaig tenir un petit problema al voler modificar el foro de cuina que teniu a la dreta de la pàgina, L'ANNA CUINA, però ja està resolt i ara ja podeu entrar i mirar les receptes, ja veureu que ara només hi ha un foro, única i exclusivament de cuina!!!

Iaio

El meu primer record, els seus ulls blaus, tímids, interrogants, pausats. Em miraven, em veien, m'observaven, els que sempre em varen veure com una bona persona, i ara perquè hauria de pensar que sóc bona persona si ell ja no em mira, si ell ja no m´ho diu, només ell podia fer que ho creiés, m´hi feia sentir. És egoisme que pensi així, no sóc tant bona persona com ell creia, sempre ho vaig pensar i mai li vaig dir... ell que em mirava amb bons ulls...

Ballava tangos, un cop vaig ballar amb ell i els peus no em tocaven al terra, tenia un do especial.

Parlava de la guerra i de l'època del franquisme amb entusiasme, enfurismat, embravit, i deia que tots plegats eren uns "cuatreros", sempre em va semblar molt entranyable la manera que tenia de dir aquesta paraula...

Feia teatre, donava tot el seu cor quan cantava Barcelona, era tot energia.

Un dia em va dir que abans de morir, volia veure com em casava i tenia un fill, per sort ho vaig poder complir.

Sabia estimar i patia molt.

Es va fer gran, fràgil i petit. Ara només em queda recordar-lo.

El meu iaio d'ulls blaus.

Avui toca recordar...

Recordo que quan era petita, em tocava anar a casa de tothom a recollir els reis, iaios, tietes, etc.. a cada casa era un món diferent, les meves tietes (a elles els hi hauria de dedicar molts escrits, i és que són la pera), muntaven l'arbre de nadal diferent a cap altre arbre que hagués vist, i estem parlant de fa unes dècades, quan encara no es feien aquest coi d'arbres psicodèlics que a vegades no saps si és un arbre o un bunyol guarnit... doncs elles en compraven un de gegant, li penjaven cistelletes amb mores de gominola (si si aquelles que eren vermelles o negres amb boletes), capsetes de Juanola, bolets, i tot tipus de cosetes que feien que més que mirar flipéssis i et posessis com el Quico... de fons es sentia a la meva àvia (qui la coneixeu poseu-hi entonació) que cridava tot posant la mà a l'orella com si fos un trompetí: tarariiiiiiii tarariiiiii em sembla que els reis ja han passat!!!

A part posaven el pessebre..., mentida!!!!! el pessebre ja era posat tot l'any, l'únic que feien era pujar una porteta de ferro que tenien, en una "xemeneia o el que fos allò" i ja el tenien parat i apunt, això si, era vivent, ja que t´hi podies trobar aranyetes, teranyinetes, talladits, formiguetes i tot tipus d'animals, que a vegades eren més grans que les ovelles de ceràmica, i és que durant tot l'any que romania tancat, la família insectívora procreava i de tant en tant anaven a algun enterrament..., vaja el cicle de la vida... Una de les meves tietes l´únic que feia era moure el caganer, i llavors l'havíem de trobar, i entre tanta fauna i flora... era realment complicat...

Encara recordo quan a casa dels meus iaios, un any, els reis. havien passat prèviament per Andorra, i em varen portar un rellotge Casio digital, també em varen portar un pegamento Imedio...però encara és hora que no ho he entès... El postre de nadal sempre eren préssecs en almívar...

A casa no fèiem gaire res, el que recordo és fer les campanades amb olives farcides, i apretar els polvorons fins que deien prou!!!quins temps...

P.D.: fent aquest escrit, he recordat coses que no tenia ni idea que el meu cervell encara retenia... la mare al costat del tió-tarima, portava faldilles on s'amagava tot, el pare al costat i ma germana esperant com jo al resultat de les bastonades...

No dir

Ostres, mai heu pensat que si algú pogués sentir el que penseu fliparia? si tinguéssim llicència total per dir i fer el que ens donés la gana seria brutal.... Hola buenas, sóc l'Anna i tinc llicència per matar verbalment a tots els de la sala!!!

Hi ha persones que es creuen amb dret a dir el que els hi passa pel cap, sense filtres del cervell a la boca, senti bé o malament, en un segon!!

A vegades he tingut converses mentals silencioses tenint la persona davant, és com a mínim gratificant poder dir coses sense que et sentin, rotllo Ally McBeal, quan estampava a la penya, o els tirava directament a un abocador, i aquí no ha passat res, però tu més ampla que un vuit.

A vegades he tingut la sensació de no saber si realment ho he dit en veu alta... i és que ho pensava amb tanta intensitat...

Suposo que si vols conservar algú al teu voltant el millor és optar per callar i seguir imaginant com els hi dius el que et ve de gust.

Recordo una anècdota de família que ens convida a reflexionar sobre el tema...

Venia algú a dinar a casa, tots estaven ensinistrats per la mare i cap de família, ningú podia dir ni mu de la senyora nàpia del convidat, pel què explicaven, tenia el nas grandiós, era un nas que venia al dinar amb un senyor enganxat al darrera, però els fills i pare tenien estrictes ordres de no fer cap comentari ni ullada al monument animat en qüestió. Doncs va transcórrer el dinar, tots es varen comportar exemplarment, i quan varen arribar als postres, la mare va treure un braç de gitano (això de braç de gitano s'hauria d'estudiar amb detall, d'on ve??? un altre dia en reflexionarem) de xocolata de la cuina, en va oferir a tots, i quan se´l varen acabar, es va girar al convidat i li va preguntar: que voldria una mica més de nas?

Tonteries meves del dia a dia

Ara porto uns dies que somio molt, molt i molt intens... començo a estar preocupada... i és que ja he matat a no sé quanta gent, i a sobre són coneguts!! vaja, no és que els hagi matat, però he somiat que es morien, per enfermetat, un tret, etc... l´altre dia vaig somiar que descobria un tio que anava carregat d´explossius enmig de Roma i per més que vaig cridar perquè el detinguéssin, només em sortien sons afònics, no tenia veu... i resulta que mentre dormia vaig estar fent el mateix... Això em podria passar amb somnis més romàntics, no? cada dia somiaria amb un ... vaja, al que anava, no pot ser que em passi això, no descanso, i l´endemà vaig feta pols..
Intentaré la tècnica aquella, que no sé qui em va explicar... quan vas a dormir, has de visualitzar el que vols somiar, i si ho fas bé, ho acabes somiant!! Ara hauré d´inventar alguna cosa ben distreta per poder somiar... alguna idea??

Canviant de tema, estic totalment enganxada a la lectura, torno a ser la bèstia menja llibres que era!!! també he recuperat estones de conduir amb música que m´agrada, fa que em senti molt bé, suposo que tot anirà agafant la forma que tenia, potser fins i tot... em torni a riure tant com abans, i no gràcies als dibuixos del Pocoyo o d´en Mic i les monades de la nineta!!! m´agrada passar-m´ho bé amb ella, però vull recuperar una mica de mi, diuen que era divertida i ocurrent...

PELS QUE ELS AGRADA CUINAR

Per si no el coneixieu, a la dreta d'aquesta pàgina (blog: el nostremoment.com), hi ha un lloc on posa EL NOSTRE FORO, allà hi trobareu uns quants subforos per temes, COMPARTIM RECEPTES I TRUQUIS, és allà on hi penjo les receptes que vaig fent amb les seves respectives fotos!!!

Espero que us agradi!!!

Com et trobes avui?

Sempre he dit, que no som conscients de què ens trobem bé, fins que deixem de estar-ho, és ben cert, queixar-nos en sabem tots, hi ha qui més hi ha que menys, els homes per norma general en són uns experts, encara recordo una anècdota molt bona que algú molt especial per mi em va explicar, perquè us feu una idea, era una dona molt de la broma, un humor negre o "anglès" brutal!!, doncs bé... un dia estava ella a la cuina preparant el dinar, quan se li va acostar el marit, i ella se'l va mirar i li va dir: "veig que fas mala cara, que et trobes bé?", ell li va dir: "si...", no gaire segur del què deia. Ella va seguir dient, però es que de veritat que fas una cara tota groga, saps el color dels ciris...? un blanc grisós sospitós, saps?, segur que et trobes bé? el marit tot amoïnat, es recolza al marc de la porta de la cuina i tot tocant-se el cap, diu: "doncs ara que ho dius... no em trobo gens bé, vols dir que no tinc alguna cosa...? Ella finalment va esclatar a riure i li va dir; "mira que ets aprensiu... però que no veus que t´he pres el pèl???"

Doncs amb això us vull dir, que realment qui no té un all té una ceba, i qui no se la conrea!!!

Hem d'intentar valorar cada dia, i saber veure quan ens trobem bé i dir-ho en veu alta!!! OSTRES AVUI QUÈ BÉ QUE EM TROBO!!!