Avui toca recordar...

Recordo que quan era petita, em tocava anar a casa de tothom a recollir els reis, iaios, tietes, etc.. a cada casa era un món diferent, les meves tietes (a elles els hi hauria de dedicar molts escrits, i és que són la pera), muntaven l'arbre de nadal diferent a cap altre arbre que hagués vist, i estem parlant de fa unes dècades, quan encara no es feien aquest coi d'arbres psicodèlics que a vegades no saps si és un arbre o un bunyol guarnit... doncs elles en compraven un de gegant, li penjaven cistelletes amb mores de gominola (si si aquelles que eren vermelles o negres amb boletes), capsetes de Juanola, bolets, i tot tipus de cosetes que feien que més que mirar flipéssis i et posessis com el Quico... de fons es sentia a la meva àvia (qui la coneixeu poseu-hi entonació) que cridava tot posant la mà a l'orella com si fos un trompetí: tarariiiiiiii tarariiiiii em sembla que els reis ja han passat!!!

A part posaven el pessebre..., mentida!!!!! el pessebre ja era posat tot l'any, l'únic que feien era pujar una porteta de ferro que tenien, en una "xemeneia o el que fos allò" i ja el tenien parat i apunt, això si, era vivent, ja que t´hi podies trobar aranyetes, teranyinetes, talladits, formiguetes i tot tipus d'animals, que a vegades eren més grans que les ovelles de ceràmica, i és que durant tot l'any que romania tancat, la família insectívora procreava i de tant en tant anaven a algun enterrament..., vaja el cicle de la vida... Una de les meves tietes l´únic que feia era moure el caganer, i llavors l'havíem de trobar, i entre tanta fauna i flora... era realment complicat...

Encara recordo quan a casa dels meus iaios, un any, els reis. havien passat prèviament per Andorra, i em varen portar un rellotge Casio digital, també em varen portar un pegamento Imedio...però encara és hora que no ho he entès... El postre de nadal sempre eren préssecs en almívar...

A casa no fèiem gaire res, el que recordo és fer les campanades amb olives farcides, i apretar els polvorons fins que deien prou!!!quins temps...

P.D.: fent aquest escrit, he recordat coses que no tenia ni idea que el meu cervell encara retenia... la mare al costat del tió-tarima, portava faldilles on s'amagava tot, el pare al costat i ma germana esperant com jo al resultat de les bastonades...

No dir

Ostres, mai heu pensat que si algú pogués sentir el que penseu fliparia? si tinguéssim llicència total per dir i fer el que ens donés la gana seria brutal.... Hola buenas, sóc l'Anna i tinc llicència per matar verbalment a tots els de la sala!!!

Hi ha persones que es creuen amb dret a dir el que els hi passa pel cap, sense filtres del cervell a la boca, senti bé o malament, en un segon!!

A vegades he tingut converses mentals silencioses tenint la persona davant, és com a mínim gratificant poder dir coses sense que et sentin, rotllo Ally McBeal, quan estampava a la penya, o els tirava directament a un abocador, i aquí no ha passat res, però tu més ampla que un vuit.

A vegades he tingut la sensació de no saber si realment ho he dit en veu alta... i és que ho pensava amb tanta intensitat...

Suposo que si vols conservar algú al teu voltant el millor és optar per callar i seguir imaginant com els hi dius el que et ve de gust.

Recordo una anècdota de família que ens convida a reflexionar sobre el tema...

Venia algú a dinar a casa, tots estaven ensinistrats per la mare i cap de família, ningú podia dir ni mu de la senyora nàpia del convidat, pel què explicaven, tenia el nas grandiós, era un nas que venia al dinar amb un senyor enganxat al darrera, però els fills i pare tenien estrictes ordres de no fer cap comentari ni ullada al monument animat en qüestió. Doncs va transcórrer el dinar, tots es varen comportar exemplarment, i quan varen arribar als postres, la mare va treure un braç de gitano (això de braç de gitano s'hauria d'estudiar amb detall, d'on ve??? un altre dia en reflexionarem) de xocolata de la cuina, en va oferir a tots, i quan se´l varen acabar, es va girar al convidat i li va preguntar: que voldria una mica més de nas?

Tonteries meves del dia a dia

Ara porto uns dies que somio molt, molt i molt intens... començo a estar preocupada... i és que ja he matat a no sé quanta gent, i a sobre són coneguts!! vaja, no és que els hagi matat, però he somiat que es morien, per enfermetat, un tret, etc... l´altre dia vaig somiar que descobria un tio que anava carregat d´explossius enmig de Roma i per més que vaig cridar perquè el detinguéssin, només em sortien sons afònics, no tenia veu... i resulta que mentre dormia vaig estar fent el mateix... Això em podria passar amb somnis més romàntics, no? cada dia somiaria amb un ... vaja, al que anava, no pot ser que em passi això, no descanso, i l´endemà vaig feta pols..
Intentaré la tècnica aquella, que no sé qui em va explicar... quan vas a dormir, has de visualitzar el que vols somiar, i si ho fas bé, ho acabes somiant!! Ara hauré d´inventar alguna cosa ben distreta per poder somiar... alguna idea??

Canviant de tema, estic totalment enganxada a la lectura, torno a ser la bèstia menja llibres que era!!! també he recuperat estones de conduir amb música que m´agrada, fa que em senti molt bé, suposo que tot anirà agafant la forma que tenia, potser fins i tot... em torni a riure tant com abans, i no gràcies als dibuixos del Pocoyo o d´en Mic i les monades de la nineta!!! m´agrada passar-m´ho bé amb ella, però vull recuperar una mica de mi, diuen que era divertida i ocurrent...

PELS QUE ELS AGRADA CUINAR

Per si no el coneixieu, a la dreta d'aquesta pàgina (blog: el nostremoment.com), hi ha un lloc on posa EL NOSTRE FORO, allà hi trobareu uns quants subforos per temes, COMPARTIM RECEPTES I TRUQUIS, és allà on hi penjo les receptes que vaig fent amb les seves respectives fotos!!!

Espero que us agradi!!!

Com et trobes avui?

Sempre he dit, que no som conscients de què ens trobem bé, fins que deixem de estar-ho, és ben cert, queixar-nos en sabem tots, hi ha qui més hi ha que menys, els homes per norma general en són uns experts, encara recordo una anècdota molt bona que algú molt especial per mi em va explicar, perquè us feu una idea, era una dona molt de la broma, un humor negre o "anglès" brutal!!, doncs bé... un dia estava ella a la cuina preparant el dinar, quan se li va acostar el marit, i ella se'l va mirar i li va dir: "veig que fas mala cara, que et trobes bé?", ell li va dir: "si...", no gaire segur del què deia. Ella va seguir dient, però es que de veritat que fas una cara tota groga, saps el color dels ciris...? un blanc grisós sospitós, saps?, segur que et trobes bé? el marit tot amoïnat, es recolza al marc de la porta de la cuina i tot tocant-se el cap, diu: "doncs ara que ho dius... no em trobo gens bé, vols dir que no tinc alguna cosa...? Ella finalment va esclatar a riure i li va dir; "mira que ets aprensiu... però que no veus que t´he pres el pèl???"

Doncs amb això us vull dir, que realment qui no té un all té una ceba, i qui no se la conrea!!!

Hem d'intentar valorar cada dia, i saber veure quan ens trobem bé i dir-ho en veu alta!!! OSTRES AVUI QUÈ BÉ QUE EM TROBO!!!

Perquè fa riure?

Sempre s'ha dit que els recursos, caca-pedo-pis, fan riure, i és cert, a qui no li fa gràcia un acudit escatològic, una situació compromesa al wàter... encara recordo quan em vaig passar anys i panys sense poder explicar un acudit, i és que quan em decidia a explicar-lo, em començava a riure i ja no podia parar, i mira que era tonto l'acudit...vinga va... que l'explico... van dos en un ascensor i se sent el soroll d'un pet, en això que un li pregunta a l'altre, que s'ha tirat un pet? i li respon i vostè? No!! doncs llavors perquè coi pregunta??

Mai us ha passat que us dona per riure en un lloc que en teoria no es pot? jo en semblo una experta, tanatoris, consulta del metge, en mig d'una discussió aferrissada...

Un cop a l'autobús vaig començar a riure de tonteries que em passaven pel cap, i de tant de riure, el noi que tenia assegut al davant va esclatar a riure també...

També hi ha paraules que em fan tanta gràcia que no puc ni dir, tova n'és una, però es que de quantes maneres es pot arribar a dir merda? us animo a què en feu una llista, la meva ha sortit llarguíssima...

Fet verídic

Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.

El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.

Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).

I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...

Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...

Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.

Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.

I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.

Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.