Com et trobes avui?

Sempre he dit, que no som conscients de què ens trobem bé, fins que deixem de estar-ho, és ben cert, queixar-nos en sabem tots, hi ha qui més hi ha que menys, els homes per norma general en són uns experts, encara recordo una anècdota molt bona que algú molt especial per mi em va explicar, perquè us feu una idea, era una dona molt de la broma, un humor negre o "anglès" brutal!!, doncs bé... un dia estava ella a la cuina preparant el dinar, quan se li va acostar el marit, i ella se'l va mirar i li va dir: "veig que fas mala cara, que et trobes bé?", ell li va dir: "si...", no gaire segur del què deia. Ella va seguir dient, però es que de veritat que fas una cara tota groga, saps el color dels ciris...? un blanc grisós sospitós, saps?, segur que et trobes bé? el marit tot amoïnat, es recolza al marc de la porta de la cuina i tot tocant-se el cap, diu: "doncs ara que ho dius... no em trobo gens bé, vols dir que no tinc alguna cosa...? Ella finalment va esclatar a riure i li va dir; "mira que ets aprensiu... però que no veus que t´he pres el pèl???"

Doncs amb això us vull dir, que realment qui no té un all té una ceba, i qui no se la conrea!!!

Hem d'intentar valorar cada dia, i saber veure quan ens trobem bé i dir-ho en veu alta!!! OSTRES AVUI QUÈ BÉ QUE EM TROBO!!!

Perquè fa riure?

Sempre s'ha dit que els recursos, caca-pedo-pis, fan riure, i és cert, a qui no li fa gràcia un acudit escatològic, una situació compromesa al wàter... encara recordo quan em vaig passar anys i panys sense poder explicar un acudit, i és que quan em decidia a explicar-lo, em començava a riure i ja no podia parar, i mira que era tonto l'acudit...vinga va... que l'explico... van dos en un ascensor i se sent el soroll d'un pet, en això que un li pregunta a l'altre, que s'ha tirat un pet? i li respon i vostè? No!! doncs llavors perquè coi pregunta??

Mai us ha passat que us dona per riure en un lloc que en teoria no es pot? jo en semblo una experta, tanatoris, consulta del metge, en mig d'una discussió aferrissada...

Un cop a l'autobús vaig començar a riure de tonteries que em passaven pel cap, i de tant de riure, el noi que tenia assegut al davant va esclatar a riure també...

També hi ha paraules que em fan tanta gràcia que no puc ni dir, tova n'és una, però es que de quantes maneres es pot arribar a dir merda? us animo a què en feu una llista, la meva ha sortit llarguíssima...

Fet verídic

Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.

El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.

Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).

I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...

Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...

Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.

Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.

I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.

Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.

Carta al futur

Deuria tenir 12 anys quan vaig començar a escriure el meu diari personal, cada dia m´hi posava una estona, tenia moltes coses a dir, dels sentiments, de les sensacions, del què m'havien dit, del què havia escoltat... vaig anar agafant l'hàbit, i encara que amb els pas dels anys no hi vaig escriure cada dia, si que ho feia com a "teràpia", dir les coses encara que fos per escrit, em reconfortava molt. No enganyo si dic que potser fins els 20 anys llargs hi vaig anar anotant cosetes...

Doncs bé, un dia no fa pas gaire, em va donar la bullida de rellegir toooooooot el diari, i quina va ser la meva sorpresa...

Resulta que quan tenia uns 14 anys, em vaig escriure una nota a mi, a mi de quant en tingués uns 30... em feia una reflexió.

Era una cosa així:

Mira, ja sé que ara pesaràs: "no recordo haver fet això", però si, si que ho hem fet, i precisament perquè ens coneixem per més que passin els anys ho he fet.

Ara tinc 14 anys, estic en plena crisi adolescent, tinc el cap ple de coses, els sentiments em ballen per dins i canvio de parer cada 30 segons. Si t'ho explico és perquè vegis que sóc conscient de la meva realitat, i em facis cas quan et digui el que t'he de dir:

Sóc de pensament lliure, temperamental "pa lo bueno y lo malo", impulsiva i sempre sempre dic el que penso i sento, ara et demano, no vull que canviem, he vist a la gent quan es fa gran, es tornen grisos (t'ho juro), seran les preocupacions, la monotonia o no sé què... però et suplico no et tornis així, recorda que som nenes, nenes de bon cor, infantils i imaginatives, desenfadades i patidores, un problema ens afecta i li donem la volta fins que l'enllestim!! Per un sentiment movem muntanyes!!!

Mira, no sé si aquesta nota caurà en l'oblid, però per petita que sigui l´esperança que ho tornis a llegir, ha valgut la pena.

Ets jo encara?escoltes música dels 70's sense que t'importi què pensen de tu?ho sento ho havia de preguntar...

I si segueixes pensant igual que jo, escriuràs una altre nota per quan en tinguis 50 o 60!

En resposta a mi em diré: la vida et fa canviar, madurar i "enllestir" els problemes no tant dràsticament, però per consol meu, he de dir que no he canviat tant, segueixo essent impulsiva, temperamental, sentimental i això si... una mica més seria, i és veritat, el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions. Recordo el sentiment "nena" que dius, és un sentiment preciós.

M'encanta la música dels 70, i ara també la dels 80 i un xic la dels 90... encara sóc tu...

Coses que em fan sentir viva

Evidentment me'n deixo moltes, però en un rampell...

l'olor de la terra mullada

un petó inesperat

desfer-se la cua del cabell després de dur-la tot el dia, i que encara desprenguis olor de xampú

treure't les sabates després de tot el dia i estirar els dits dels peus

l'olor de la gespa recent tallada

una abraçada del teu fill

l'emoció de les últimes pàgines d'un llibre on es resolt la trama

la cançó adequada en el moment que ho necessites

veure com les gotes de pluja dibuixen el seu camí en una finestra

el silenci en soledat

contemplar un paisatge i percebre la immensitat de la vida

el dolor que ens fa sentir vius

mirar-te al mirall i pensar que aquell dia t'has aixecat amb la cara bonica

una feina ben feta

aprofitar una pel.lícula qualsevol, per deixar anar llàgrimes contingudes de fa temps i donar-li la culpa a l'argument

somiar

Un correu electrònic que m'ha agradat

VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...
He après que ningú no és perfecte... fins que t'enamores. He après que lavida es dura.... però jo ho sóc més! He après que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. He après que quan sembres rancúnia i amargura... la felicitat se'n va a un altre lloc. He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules... perquè demà potser me les hauré d'empassar. He après que un somriure és un mètode econòmic... per millorar el teu aspecte. He après que no puc escollir com em sento... però ! sempre hi puc feralguna cosa... He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta... et té enganxat a la vida. He après que tots volen viure al cim de la muntanya... però tota la felicitat esdevé mentre hi puges. He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta. He après que és millor donar consells només en dues circunstàncies... quan són demanats i quan en depèn la vida. He après que com menys temps malgasto... més coses faig.
-- salud i peles

Disculpin les molèsties

M'han fugit les idees, no és que en tingués gaires, o que fossin gaire brillants... però m'agrada escriure, i no sé què em passa. Creieu que si em copejo el cap sonarà eco? Potser és que tinc una fuga? Potser estic en crisi com és ara el que toca? Com diria el meu estimat Albert Pla: sóc un badall que camina.

Espero recuperar el temps, les ganes i les idees!!! Fins llavors, intentaré fer el que pugui.