Fet verídic

Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.

El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.

Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).

I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...

Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...

Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.

Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.

I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.

Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.

Carta al futur

Deuria tenir 12 anys quan vaig començar a escriure el meu diari personal, cada dia m´hi posava una estona, tenia moltes coses a dir, dels sentiments, de les sensacions, del què m'havien dit, del què havia escoltat... vaig anar agafant l'hàbit, i encara que amb els pas dels anys no hi vaig escriure cada dia, si que ho feia com a "teràpia", dir les coses encara que fos per escrit, em reconfortava molt. No enganyo si dic que potser fins els 20 anys llargs hi vaig anar anotant cosetes...

Doncs bé, un dia no fa pas gaire, em va donar la bullida de rellegir toooooooot el diari, i quina va ser la meva sorpresa...

Resulta que quan tenia uns 14 anys, em vaig escriure una nota a mi, a mi de quant en tingués uns 30... em feia una reflexió.

Era una cosa així:

Mira, ja sé que ara pesaràs: "no recordo haver fet això", però si, si que ho hem fet, i precisament perquè ens coneixem per més que passin els anys ho he fet.

Ara tinc 14 anys, estic en plena crisi adolescent, tinc el cap ple de coses, els sentiments em ballen per dins i canvio de parer cada 30 segons. Si t'ho explico és perquè vegis que sóc conscient de la meva realitat, i em facis cas quan et digui el que t'he de dir:

Sóc de pensament lliure, temperamental "pa lo bueno y lo malo", impulsiva i sempre sempre dic el que penso i sento, ara et demano, no vull que canviem, he vist a la gent quan es fa gran, es tornen grisos (t'ho juro), seran les preocupacions, la monotonia o no sé què... però et suplico no et tornis així, recorda que som nenes, nenes de bon cor, infantils i imaginatives, desenfadades i patidores, un problema ens afecta i li donem la volta fins que l'enllestim!! Per un sentiment movem muntanyes!!!

Mira, no sé si aquesta nota caurà en l'oblid, però per petita que sigui l´esperança que ho tornis a llegir, ha valgut la pena.

Ets jo encara?escoltes música dels 70's sense que t'importi què pensen de tu?ho sento ho havia de preguntar...

I si segueixes pensant igual que jo, escriuràs una altre nota per quan en tinguis 50 o 60!

En resposta a mi em diré: la vida et fa canviar, madurar i "enllestir" els problemes no tant dràsticament, però per consol meu, he de dir que no he canviat tant, segueixo essent impulsiva, temperamental, sentimental i això si... una mica més seria, i és veritat, el no sé què que ens fa grisos són les responsabilitats i les preocupacions. Recordo el sentiment "nena" que dius, és un sentiment preciós.

M'encanta la música dels 70, i ara també la dels 80 i un xic la dels 90... encara sóc tu...

Coses que em fan sentir viva

Evidentment me'n deixo moltes, però en un rampell...

l'olor de la terra mullada

un petó inesperat

desfer-se la cua del cabell després de dur-la tot el dia, i que encara desprenguis olor de xampú

treure't les sabates després de tot el dia i estirar els dits dels peus

l'olor de la gespa recent tallada

una abraçada del teu fill

l'emoció de les últimes pàgines d'un llibre on es resolt la trama

la cançó adequada en el moment que ho necessites

veure com les gotes de pluja dibuixen el seu camí en una finestra

el silenci en soledat

contemplar un paisatge i percebre la immensitat de la vida

el dolor que ens fa sentir vius

mirar-te al mirall i pensar que aquell dia t'has aixecat amb la cara bonica

una feina ben feta

aprofitar una pel.lícula qualsevol, per deixar anar llàgrimes contingudes de fa temps i donar-li la culpa a l'argument

somiar

Un correu electrònic que m'ha agradat

VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...
He après que ningú no és perfecte... fins que t'enamores. He après que lavida es dura.... però jo ho sóc més! He après que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. He après que quan sembres rancúnia i amargura... la felicitat se'n va a un altre lloc. He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules... perquè demà potser me les hauré d'empassar. He après que un somriure és un mètode econòmic... per millorar el teu aspecte. He après que no puc escollir com em sento... però ! sempre hi puc feralguna cosa... He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta... et té enganxat a la vida. He après que tots volen viure al cim de la muntanya... però tota la felicitat esdevé mentre hi puges. He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta. He après que és millor donar consells només en dues circunstàncies... quan són demanats i quan en depèn la vida. He après que com menys temps malgasto... més coses faig.
-- salud i peles

Disculpin les molèsties

M'han fugit les idees, no és que en tingués gaires, o que fossin gaire brillants... però m'agrada escriure, i no sé què em passa. Creieu que si em copejo el cap sonarà eco? Potser és que tinc una fuga? Potser estic en crisi com és ara el que toca? Com diria el meu estimat Albert Pla: sóc un badall que camina.

Espero recuperar el temps, les ganes i les idees!!! Fins llavors, intentaré fer el que pugui.

Sèries

Recordeu sèries mítiques?? Vacaciones en el Mar, aquell capità Stubin amb els mitjons fins sota genoll, els rotlles de paper del vàter que tiraven al principi de l'episodi quan salpava el vaixell..., i Superhèroe Americano?? quin tio més desastre... i Hi ha que neixen estrellats, aquell paio podia posar nerviós amb més tranquil del cementiri... O les sèries familiars; Gent del Barri, Veïns o La Senyora King i l'espantaocells. El gènere ficció era el que ara em sembla més "cutre", "V"; s'arrencaven la pell de la cara i quedaven com a llangardaixos, eeeexxxx, McGuibber i els seus invents, La dona biònica, El Equipo A que tenia uns arguments fatals i uns diàlegs penosos...El coche fantástico... encara recordo com un nen de la meva classe, un dia quan la professora el renyava, va posar-se el rellotge vora la boca i va dir: Kit ven a buscar-me, tengo problemas...quina ocurrència!!!Quina noia no es va enamorar de Kirc Cameron amb els problemas crecen??? ohhhhI l'Alf??? encara recordo que venia del planeta Melmac i que es cruspia gats... Aló aló, i el seu fantàstic humor, recordo amb carinyo la iaia, que la despertaven cada cop que venia la infiltrada de la resistència i deia "escolteu bé, això només ho diré una vegada..."I els culebrots?? el primer que em vaig empassar rotllo heavy, va ser Inés Duarte Secretaria, d'allà vaig començar un greu camí cap a Topacio, Cristal i tot tipus de series nefastes... us recordeu de la sintonia d'alguna d'elles?? estava interpretada per Julio Iglesias...Per sèries mítiques.... Dallas, Dinastia, La casa de la pradera... ostres quins temps aquells... I quan em vaig fer una senyoreta, feien Sensación de Vivir 90210, ualaaaaaa amb en Luke Perry, i les històries per no dormir que els hi passaven als protagosnistes... va seguir Melrose place, on hi va haver un moment que ja no quedaven personatges que no s'haguessin embolicat entre ells... Avui he de reconèixer que segueixo mirant Se ha escrito un Crimen, la Fletxer és la pera!!!I les reposicions del Coche fantástico i del Equipo A.

Cançons que ens acompanyen...(primera part)

Ara feia temps que no deia ni piu... però l'Olga m'ha donat unes idees molt bones!!!Les cançons...

romàntiques, rockeres, poperes, antigues, modernes, maquineres... seran del tipus que siguin, però sempre ens han acompanyat... naixem i no sé qui punyetes va inventar que la clàssica fa dormir a tot bitxo vivent, som petitons i el Joan petit quan balla ens persegueix fins que aprenem a no fer-nos pipi a sobre... i mira que la Lluna i la pruna... doncs us podeu creure, que fa poc la vaig buscar a www.goear.com i han fet una new version, rotllo fandanguera i amb la lletra diferent, de tota la vida era la lluna la pruna ... i son pare la crida i sa mare no vol, doncs ara resulta que és la lluna la pruna i un sol mariner i sa mare també, ein??? i què pinta un sol mariner aquí??? bé, coses de la modernitat...que si la Lluna no podia estar només amb la Pruna perquè sortirien de l´armari i son pare cridant seria maltractament d´infants, i ara que es porta el rotllo trios, doncs vinga que en som pocs, vine sol mariner...i abans que la mare no volia... ara s´ha tornat moderna i ara sa mare també...(http://www.goear.com/listen/a65ef0e/la-lluna,-la-pruna-núria-lozano)

Hi ha música que jo crec que no passa de moda, és la música romanticona, en els meus temps era Eros Ramazotti, Glenn Medeiros, Sergio Dalma, difícil resistir-se... i és que aquestes són un clàssic..era sentir l´Eros i patapam!!!Les adolescents sempre tant sentimentals, associar cançons a cada noi... i al final no pots posar ni la ràdio perquè et dona un xungo... o cançons que dedicaries a gent... crec recordar els Mojinos en tenen alguna força adient pels jefes...mi jefe és una cabr... un hij... molt educativa, vaja...

Jo encara recordo cançons de la meva vida, la sintonia de Dinastia, recordo aquelles campanes escolars. Change de world, la primera peli amb el meu primer xicot, ohhhh, cançó arrambadora la Lambada!!! osti qui no ha fet el meneito amb la lambada???

Com amb tot, amb la música també hi ha d'haver coses fatals... qui no ha ballat en una boda el Paquito el chocolatero? corbata al coll i descamisat perdut... quina fila... sort de l'amnèsia que produeix l'alcohol...

Fins a la mort, sempre ens acompanya alguna cançó, Ave María, Paraules d'Amor i perquè no... la Comparsita (ttm iaio).