Com ens pot arribar a afectar, que algú que coneixem fa cinc minuts, ens digui que es morirà qualsevol dia d'aquests, i que avui per avui ja fa un any que el viu de regal: porto dos dies que no me'l trec del cap.
El vaig conèixer fa dos dies, 63 anys d'home fet i dret, un fill i una dona, dos néts i un més en camí.
Cobra una misèria de pensió d'enfermetat, 159 euros per ser exactes, mai ningú li va voler fer contracte i així poder cotitzar, això si, va treballar de valent i va fer la formigueta (menys mal).
I ho va dir, ho va explicar tant serè, tant "tranquil", va dir, que si demà li toqués "pujar allà dalt", ell no tenia cap recança, ja ho tenia tot enllestit, i va seguir parlant de la seva malaltia com si tal cosa...
Jo no sabia si mirar-lo a ell, o a la dona que estava al seu costat escoltant... ha de ser molt dur conviure amb això, em varen assaltar mil pensaments, i encara és hora que en tinc mil i un més...
Més tard me'l vaig trobar en un altre lloc, hi vaig seguir amb la meva tortura particular.
Viure sabent una cosa així, sabent que pot ser l'últim, i que ja portes un any que en principi no hi hauries de ser, però hi ets, i ho saps, i segur que li dones voltes i voltes i no pots parar, sinó perquè m'ho va explicar, si no em coneixia, si jo estava allà fortuïtament, tenia la necessitat de dir-ho, de treure's un pes de sobre que no pot aixecar encara que ho intenti.
I jo ara tinc un pes, un pes d'algú que no conec però que sé que es morirà, i que em dol, com si el conegués.
Espero, que aquest escrit serveixi de recordatori, viure la vida i estimar-la com si fos l'últim dia.
1 comentarios:
Sovint m'he plantejat què faria si em passés a mi una cosa així i sempre acabo pensant que intentaria viure la vida al màxim: complir somnis que s'han quedat per fer, gaudir de moments especials amb aquells que estimo i que faran que quan jo no hi sigui se'n recordin de mi...
La vida dóna tants toms que és important aprendre a gaudir aquelles petites coses, aquells moments, que sense adonar-nos'en omplen el nostre dia a dia.
D'alguna manera penso, que quan et trobes gent que et fa partícip d'una situació com aquesta t'estan fent un regal importantissim. Un regal de vida, una oportunitat a replantejar-nos la nostra vida, la sort que tenim, l'opció de canviar la nostra forma de veure'ns i de veure el nostre entorn.
Viure és difícil, però és tant bonic!
Publica un comentari a l'entrada