dijous, 31 de desembre del 2009

BON ANY A TOTHOM!!

Espero que tingueu una bona sortida i una millor entrada d'any. Els meus millors desitjos per a tots vosaltres.
Salut, felicitat i una ràpida sortida de la crisi!!!

Anna

dimarts, 29 de desembre del 2009

El pas del temps




Sembla que tinguis un fill i hagis de canviar de casa i de cotxe...
Els nostres pares bé varen tenir-nos i no per això varen canviar-ho tot... visca les lliteres, petites, què dic petites... diminutes, baixetes, que no m´estranya que la talla mitja espanyola sigui tant baixa, i és que no teníem espai per créixer més... La roba, circulava de generació en generació, un dia et ficaves les mans a les butxaques, i descobries que hi tenies una moneda d'abans de la Guerra... Els nyanyos te´ls curaven aixafant una moneda al front, en el millor dels casos et quedava la marca de la corona, i en el pitjor havies d'aguantar la cara gravada de Franco durant un hora en el nyayo...
El cotxe era el mateix, fossin dos o fossin vuit, només canviava el grau de compressió dels ocupants.. però què entranyables les estones al cotxe amb els germans... si tenies sort, podies recuperar de sota el seient algun dels xiclets que hi havies enganxat temps enrere...
Els pares no tenien gaires problemes alhora d'escollir el berenar que ens donarien, sempre era pa amb xocolata!!! encara que hi havia alguns pares com els meus que la variant era pa amb quesito, arrrg
A la tornada al cole, en el meu cas, sempre em volien folrar els llibres perquè duressin més, i el que aconseguien, és que més que un llibre, sembles paper d'embolicar de bombolles.

Recordo els meus primers patins, eren una plataforma de ferro amb quatre rodetes, que anava subjectada per dues tires de cuir a les sabates, anava tot el dia amb en Franco al front...

dilluns, 21 de desembre del 2009

A tu mare

Em vares abraçar quan vaig néixer, en aquell moment sé que ja m'estimaves, i ho sé perquè també soc mare. No vares deixar d'estimar-me, encara que m'equivoqués, et jutgés i et fes retrets. Ara que no hi ets, t'enyoro, et recordo i t'estimo com si encara fóssis aqui.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Carlos González o Mètode Estivill... reflexions


Dos criteris d'un mateix fet: dormir.
Per ser breus, resumiré a lo "bèstia":
Carlos González, es basa en les necessitats tant de la mare com del fill, pensa que les conductes són de determinada manera per un motiu, que normalment radica en que el nen és intel.ligent i que no existeixen els "malacostumaments" ni els nens malcriats o viciats. Així doncs creu en donar el pit tant com faci falta, i que no fa falta que un nen dormi del "tirón", o que la mare es desenganxi totalment de l'infant, pensa que les criatures necessiten de les seves mares, posa exemples amb l'instint dels animals.
Dr.Estivill, creu que tot és quadriculat, que tot es pot aconseguir amb rutines, que som com un rellotge que s'ha de reprogramar perquè vagi alhora. Dona pautes de com modificar el comportament de les criatures en quant a son es refereix. Creu que existeixen estratagemes de picardia per part de les criatures, per aconseguir el que volen, per egoísme.

He de dir que jo em baso amb el que fins ara he vist, puc arribar a la conclusió per lo viscut i experimentat, que moltes vegades en diferents temes, la meva criatura m'ha ensenyat com havia de procedir, quan m'he sentit perduda i no sabia què fer, ella m'ha guiat cap a on tenia el problema perquè jo li solventés. El temps ho posa tot en ordre, quan jo pensava que mai podria estar tres hores sense fer pit, ella amb temps em va demostrar que si, que era lo suficientment intel.ligent com per saber-se espaiar el temps, només li calia arribar al dia que ja no necessités fer pit tant sovint, fins llavors li era necessari, i jo ho vaig entendre.
Suposo que amb el tema son em passarà el mateix, però com que no ho sé del cert, llegeixo per si de cas... però llegir l'Estivill em fa plorar, i és que és molt metòdic, molt "cruel", si partim de la base que una criatura es mou per instint... no valdria pensar que quan es senti capacitat ja dormirà sol? que és normal que vulgui estar amb la mare per dormir "tranquil"? Igual que el seu cos és intel.ligent i espaia els àpats, tos per expulsar menjar que se li ha quedat travessat, plora si se li fica alguna coseta a l'ull... dormirà sol quan ja no li calgui tenir la "protecció" al costat, no? Quan dic dormir sol, NO em refereixo a que dormi amb els pares, sinó que aprengui a adormir-se sense braços acotxant-lo. Comparteixo amb Carlos González, que som com animalets, quan som petits som indefensos i necessitem calor humà, una mare que estigui enganxada a nosaltres, a mida que passa el temps la criatura va creant espai sol, naturalment, sense calendaris...
És una barbaritat dir que un nen de 4 mesos ha de adormir-se sol, qui no ha sentit: que si és molt gran per aquestes coses, que si està prenent el pèl... senyors!!! que són 4 mesos, que es fa caca i pipi a sobre...independent?? es la personeta més depenent que existeix! temps tindrà de ser independent... i lluitar perquè siguin independents als 4 mesos i quan tenen 15 anys no els deixem anar sols pel món...
Bé, he fet una teràpia per reafirmar el que penso, a vegades ens eduquen més ells amb tant sols l'instint (que no tenen viciat per tota una vida), que no nosaltres a ells amb tants diplomes, teories i pijades.
Conclusió: Si té gana que mengi, si té son i no pot adormir-se sol, ajuda'l, acompanya'l, però no deixis que una colla d'escriptors i metges de renom li prenguin les necessitats bàsiques al teu fill.
Un altre apunt... no juguis a dir que són necessitats del teu fill si en realitat són les teves necessitats. Sigues sincera amb tu mateixa i sàpigues què és el que més li convé al teu fill independentment del què a tu t'agradaria.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Com ho penso i sento, sense ordre ni guió

M'agradaria que una persona molt especial per a mi, també poses aquí les seves aportacions, pensaments, opinions... espero que els que llegiu aquest blog li doneu una mica del vostre temps.

És un amic, un confident, una mà que t'ajuda, una orella que t'escolta, una mirada que et guia i comprèn, uns braços que et reconforten en els moments més difícils, així com en els més feliços. I ara ho entenc encara millor, fins ara ho comprenia, però ara entenc molts altres sentiments, sentiments que només es poden tenir quan tens un fill... amor infinit, amor incondicional.

Hi ha moments per tot, per demostrar, per discutir, per reconduir, per necessitar, el més bonic, és poder fer tot això sense que quedi res de rancúnia. Enfadar-nos perquè ens importem i abraçar-nos immediatament.

Encara recordo quan et veia les mans grans i acollidores, capaces de fer-me sentir escalfor i donar-me de veure, ara les veig i penso si jo també seré capaç de fer-te sentir això quan et facis gran i em necessitis com jo t'he necessitat i et necessito.

Gràcies pare, papat.